Festa de l'Aquelarre 2007 a Cervera (Part 2)

(l'escena ens situa al 31 d'agost de 2007 i ens mostra un teatre de gom a gom ple converses confuses. Gran pla general. En un moment donat els llums s'apaguen gradualment i un focus il·lumina l'escenari. Surt el director a escena i es posa davant del taló tancat. Saluda al públic i es disposa a parlar. El públic queda en silenci. Pas a primer pla del director)

Director: Benvolguts espectadors. Com ja vaig anunciar a l'anterior article, publico a continuació el vídeo de les meves humils vivències durant el 30é Aquelarre de Cervera. És el primer cop que edito un vídeo, no faig servir cap mena de fosa a negre ni molt menys cortinetes d'estrella. Així doncs, tot plegat no és més que una concatenació dels petits fragments que vaig anar enregistrant. El resultat és cru i proper a les pel·lícules independents europees dels anys setanta, (el public deixa escapar una tímida rialla) però m'agrada la sensació de desconcert que deixa.

(fa una pausa dramàtica. La càmera mostra, usant un travelling horitzontal, al públic encuriosit. Un cop finalitzat, es passa a pla americà sobre el director deixant veure clarament el taló)

Director: Bé, un cop explicada la falsa excusa de la direcció (la realitat és molt més patètica, perquè no vaig ni mirar com fer cortinetes d'estrella) i abans de deixar-vos amb el vídeo, us recomano llegir l'article anterior per entendre una mica més el que veureu.

Amb tots vostès... l'Aquelarre 2007 de Cervera.

(Pas a gran pla general mitjançant travelling de profunditat d'allunyament. El taló s'obre lentament deixant entreveure una pantalla blanca. Mentre el director s'aparta, el focus perd intensitat fins a desaparèixer. Comença la projecció)

Aquelarre Cervera 2007


NOTA: el vídeo ha perdut força qualitat al passar-lo al Google Video. Suposo que hagués passat el mateix amb YouTube, però no l'he penjat allà perquè limiten el temps a deu minuts (i el vídeo en dura onze i poc).

Festa de l'Aquelarre 2007 a Cervera (Part 1)

Fa 30 anys, al poble de Cervera es va iniciar una tradició que avui en dia omple de xivarri el poble l'últim cap de setmana de cada agost: l'Aquelarre. Inspirat en els antics ritus pagans de l'època de la inquisició el dia central de la festa recrea, al·legòricament, una invocació al Maligne.

Enguany he tingut l'oportunitat d'assistir-hi. Juntament amb els membres del grup de tabalers La Repúblika de l'Avern, dels quals ja havia parlat en aquest bloc, varem gaudir d'un dels millors correfocs (bé, tècnicament són més d'un, però molt junts) que es deuen fer a Catalunya. O com a mínim un dels millors on he tingut oportunitat d'anar.

Imatge d'un dels correfocs de l'aquelarre

L'inici de festa es celebrava el divendres (24 d'agost) a les dotze de la nit a la Plaça Major del poble. Després d'una actuació musical a càrrec del grup Distrets, on s'hagués agraït un tècnic de so competent, un correfoc infantil obria la celebració. Seguidament, dos curts correfocs i una llarga sessió de samba a càrrec del grup Band Tokades varen invocar entre nosaltres a la Cabrona. Les festes acabaven de començar, però no seria fins el dia següent a la mateixa hora quan el poble estaria gom a gom i l'autèntic senyor de les mosques es presentaria.

Correfoc del divendres

L'endemà a les onze de la nit davant la universitat (ocupada per festes per la Fira del Gran Boc) començava la cercavila. Per bé que el nom recordi a una tradicional cercavila, amb els seus gegants i capgrossos, es tracta d'una versió modernitzada i macabra. Tant els gegants com moltes de les criatures estaven fetes de materials semiopacs amb llums a dins (a mode de "gusiluz" gegant) i, encapsulats per les dues colles de diables cremant a tort i a dret, els òrgans interns gegants de Llucifer es bellugaven d'un costat a l'altre.

Òrgans interns del Diable

Cercavila de l'aquelarre

Un cop tota la comitiva va arribar a Cal Racó, fa efectuar-se "el ball de la Polla" que, a nivell pràctic, es pot considerar com la primera invocació. Els diables locals, els Carranquers, varen ser els responsables d'animar la troca. El ball va acabar amb els òrgans gegantins exposats al costat del descampat entre ritmes de tabals i foc.

Els Carranquers durant el correfoc

Òrgans exposats després de la primera invocació

Mitja hora després un segon correfoc començava el seu trajecte fins al mateix punt per celebrar l'aparició del mascle cabró i el ball dels diables. El correfoc va córrer a càrrec dels Diables de la Ràpita. Amb un "savoir faire" força millor que els Carranquers, els de la Ràpita van oferir un correfoc equilibrat i fluid, i molt més estrepitós que l'anterior.

El correfoc dels Diables de la Ràpita

En acabat el correfoc i de nou a Cal Racó, on just finalitzava un concert, un pianista al més pur estil Amadeus va obrir una opereta. Pocs acords després, una base mòbil de color blanc celestial va començar a moure's. A sobre de la base un cantant d'òpera va entonar un sorprenent ritus inintel·ligible. El públic, que acaba d'assistir, o bé a un concert de música fusió, o bé a un correfoc altament sorollós, va quedar-se completament en silenci embadalit per la potencia pulmonar del cantant.

Inici de l'aparició del mascle cabró

Sense gairebé adonar-nos-en, el descampat va anar-se omplint de criatures impensables. Finalment, el mascle cabró va aparèixer volant pel cel entre aplaudiments. L'acte va acabar quan el mascle va endur-se volant a totes les criatures darrera seu.

Final de l'aparició del mascle cabró

Després d'una estona, un nou correfoc va engegar dirigint-se al descampat. Aquest cop, els diables de la Ràpita van treure el millor de la seva pirotècnia infernal. Els carrers es van omplir de foc. Un correfoc sense pauses on un s'ho havia de pensar dos cops abans d'endinsar-s'hi.

Últim correfoc pels carrers

Ens trobàvem a Cal Racó un altre vegada. Faltaven tant sols uns minuts per l'acte més esperat: l'escorreguda. Per aquest 30é aniversari els organitzadors van optar per una representació més a l'estil La Fura del Baus que anys anteriors, que ens va agradar a alguns i va desil·lusionar a d'altres (com sol passar quan es fusiona la tradició i la innovació).

Una pantalla gegant emmarcada per quatre figures simbòliques dels quatre elements es va aixecar mentre s'hi projectaven imatges inconnexes de manuscrits antics. Cadascun dels elementals va realitzar una petita dansa i, en treure la pantalla, va fer aparició el propi mascle cabró. Amb una música en directe molt cuidada, el mascle va invocar la polla del senyor del mal, qua va premiar al públic amb una ejaculació que va cobrir tot el descampat d'escuma. Era el final de l'acte, però de l'espectacle. La nit va continuar fins a l'alba als cinc escenaris que s'havien habilitat per tot el poble.

L'escorreguda

L'endemà, tant sols les mosques volant enmig del silenci del diumenge testimoniaven que allà mateix s'havia invocat al Maligne feia tant sols unes hores.

NOTA: malgrat que aquest article sí que és conclusiu, quan pugui penjaré els vídeos que he enregistrat i ho publicaré com una segons part.

Primer premi del concurs de carrers de Sants 2007

Des de fa pocs dies el barri de Sants de Barcelona està de festa major. Tradicionalment hom pensa que es celebra just en acabades les festes de Gràcia, encara que realment coincideixen un parell de dies.

Tal i com passa a Gràcia, també a Sants es celebra el ja tradicional concurs guarniment de carrers. Aquest any tant el guanyador com la resta dels carrers han treballat molt dur amb les decoracions. Tant és així que m'atreviria a dir que molts igualen, o superen, els famosos guarniments de Gràcia.

El guanyador d'enguany ha sigut el carrer Alcolea amb el títol de "Star Sants". Per bé que la resta de carrers ho han fet molt bé també, aquest article fotogràfic va dedicat exclusivament al carrer guanyador: per ser tant frikis, perquè s'ho han "currat" i perquè, a més, han guanyat el primer premi. Aquí va la descripció del recorregut invers del carrer (que va ser com ho vaig fer).

Només entrar al carrer Alcolea (em penso que per darrera) ja podem apreciar el perquè del títol:

Destructor Espacial al final del carrer Alcolea

A més, per si amb el destructor no en tenim prou per quedar bocabadats, es important remarcar que, de l'obertura de la nau, en sortien petits TIE Fighters.

Detall del destructor

Un cop superada la sorpresa inicial, ens espera un estol de meteorits i TIE fighters més grans, on normalment s'hi troben les banderetes de festa major.

Estol de TIE Fighters

Com no podia ser d'una altre manera, totes aquestes naus es preparen per la batalla amb la resistència. A primera línia de foc, ens podem trobar la primera nau de l'altre bàndol, que no més ni menys que el falcó mil·lenari.

El falcó mil·lenari

Poc després, enganxat a la façana d'una casa hi podem veure la mare de tots els ous, l'Estrella de Mort s'imposa aterradora.

L'estrella de la mort

L'efecte llums era tant bo que no he pogut evitar caure amb la temptació de posar un vídeo.

Death Star in Barcelona


Després de ser testimonis del poder d'aquesta estació armada i prefecte i completament funcional, ens trobem per fi sota la protecció dels X-Wings de l'altre bàndol.

Estol d'X-Wings

Encara ofuscats pel terror tecnològic que han construït, ens trobem un espectador inesperat una mica lluny de les seves terres.

Jabba el Hutt

Però després entenem que aquesta batalla no es situa aprop de la lluna d'Endor, sinó al costat de Tattoine.

Detall de la decoració

Detall de la decoració

Com no podia ser d'una altre manera a Tattoine, pocs passos després ja ens trobem amb la cantina. Però no es tracta de Mos Eisley, sinó de la "Casa Yoda". Sembla que lo de ser Jedi ja no dóna per viure.

La cantina "Casa Yoda"

Som ja al final del carrer i trobem encara alguna cosa a faltar. El carrer acaba amb un mur com de pladur i encara tenim una sensació estranya. Per sort, al passar el mur ho descobrim (i reconec que aquest és el motiu perquè he fet el recorregut a la inversa també al bloc).

Sobren les paraules

Mentre admirem a aquell que portarà l'equilibri a la força, els nostres ulls ens juguen una mala passada i no veiem, de bones a primers, allò que tenim a sobre.

Entrada del carrer Alcolea

Sembla que el viatge hagi acabat, però saps que aquest serà un dia llargament recordat.

Que la força us acompanyi!

NOTA: és el primer cop que penjo un vídeo al youtube.

NOTA: A continuació poso unes quantes fotos que han quedat fora de l'article.

Un Stromtrooper ens dóna la benvinguda al carrer

Detall dels X-Wings

Detalls de la decoració

TIE Fighters en acció

SCUMM o la maduresa d'un gènere

Engegava l'any 1976. S'acabava de construir el "Cray-1", el primer supercomputador comercial, Espanya perdia una gran part del Sahara (quedant-se només amb Ceuta i Melilla) i Elizabeth II enviava el primer e-mail reial de la història. Mentre Arpanet seguia amb el seu inexorable creixement, William Crowther va programar un joc anomenat "Colossal Cave Adventure". En el joc el jugador escrivia textualment l'acció que volia realitzar i l'ordinador li explicava quines conseqüències comportava. Aquest va ser l'inici de les aventures conversacionals i precursor de les aventures gràfiques que varen dominar el mercat fins a mitjans dels noranta.

Versió posterior de "Colossal Cave Adventure"
que incorpora uns senzills gràfics sobre el text

Pocs anys després Ken Williams va descobrir "Colossal Cave Adventure" i va decidir realitzar un joc semblant però aplicant totes les millores gràfiques que permetien els Apple II de l'època. D'aquesta manera va néixer "Mistery House", la primera Aventura Gràfica. Williams va comercialitzar el joc en els quioscs de la ciutat (faltaven molts anys encara perquè existissin botigues especialitzades en programari) i va tenir molt d'èxit. Amb els beneficis va fundar Sierra On-Line (coneguda actualment com Sierra Entertainment), que va esdevenir la principal empresa de jocs d'ordinador durant els vuitanta.

Captura de pantalla del joc "Mystery House"

A finals dels vuitanta els domini de Sierra semblava imparable. En menys de vuit anys havia produït una vintena de "bestsellers" entre els que destaca la saga de "King's Quest". L'any 1987, el programador de Lucasfilm Games (la futura Lucas Arts) Ron Gilbert va crear un innovador motor per a aventures gràfiques que permetia fer clic sobre regions de la pantalla per tal que el jugador indiqués les accions a realitzar. Aquesta característica augmentava la jugabilitat i la interacció amb el sistema fins a cotes mai vistes. S'assolia així la maduresa del gènere.

El primer joc que va emprar el motor va ser "Maniac Mansion" el mateix any 1987. D'aquest títol Gilbert en va treure el nom comercial per al nou sistema, anomenant-lo SCUMM, acrònim de "Script Creation Utility for Maniac Mansion". Els jocs fets amb SCUMM tenien una jugabilitat molt superior als de Sierra, fet que va provocar que la companyia perdés una bona part del mercat.

Captura del joc "Maniac Mansion"

Fins a mitjans dels noranta, Lucas Arts es va mantenir com la principal empresa productora d'aventures gràfiques. Amb versions cada cop més perfeccionades de l'SCUMM, la companyia va elaborar títols imprescindibles com la saga de "Monkey Island" (considerada per molts la millor saga d'aventures gràfiques mai realitzada), "Day of the Tentacle" (exitosa segona part del "Maniac Mansion"), "Indiana Jones ans de Fate of Atlantis" o "The Digg" (on el propi Steven Spielberg va participar en el guió).

Captura del joc "The Secret Of Monkey Island"
executant-se sobre ScummVM

A finals dels noranta els avenços tecnològics varen afavorir l'aparició de jocs d'acció en tres dimensions, amb una major llibertat de moviments que els entorns bidimensionals. A més, els nous suports i discs durs permetien jocs molt més llargs. Cada cop era més complex elaborar els arguments per a les aventures gràfiques, un gènere basat única i exclusivament en la resolució d'enigmes i que no disposa d'un mode d'acció per a matar el temps entre puzle i puzle.

Malgrat que als últims anys del segle passat Lucas Arts va aconseguir migrar el seu motor SCUMM a un entorn tridimensional, amb l'aparició de jocs com "Grim Fandango" o la quarta entrega de la saga estrella "Monkey Island" que varen ser tot un èxit de vendes, era innegable que l'època de les aventures gràfiques s'estava acabant.

Actualment, la major part de les aventures gràfiques d'aquella època ja no són executables per als sistemes operatius moderns. Per sort existeixen encara maneres de gaudir-ne. Una de les més remarcables és ScummVM (SCUMM Virtual Machine), un emulador capaç d'interpretar la majoria de les antigues aventures gràfiques (tant de Sierra, com de Lucas Arts, com d'altres companyies igualment conegudes però amb menys jocs al mercat) en els nous sistemes operatius. Una altre és AGS (Adventure Game Studio), que permet als usuaris crear aventures noves de forma senzilla.

Pantalla de càrrega de jocs del programa ScummVM

Ja poc en queda d'aquella època. Tot i això, sovint encara em descobreixo tafanejant alguna conversa aliena que, entre rialles, discuteix el surrealisme d'usar una mòmia amb patins i espaguetis al cap per tal de guanyar un concurs de mascotes, o bé sobre com fer que el guàrdia de la biblioteca no et descobreixi mentre intentes trencar el terra, o bé simplement dient frases com "usar pollo de goma con puerta".

Steve Jobs i la universitat

Fa uns dies la meva xicota em va passar un enllaç a un vídeo que crec que val la pena publicar. Desconec a quin bloc es deu haver publicat anteriorment, segurament a molts, així que no puc citar més fonts que aquesta url que hi ha a la informació del vídeo. Puc estar més o menys d'acord amb les polítiques d'empresa i els productes d'Apple, però és innegable que el discurs de l'Steve Jobs està molt pensat i és altament commovedor.

Discurso de Steve Jobs en la Universidad de Stanford (subtitulos en español)

NOTA: El discurs complet està publicat aquí.

NOTA2: Penjar articles amb vídeos és perillosament ràpid de fer.

Repassant les cançons de'n Lluis Llach

Mentre escrivia el MEME que em van proposar els amics Cat Pople, vaig fer referència una cançó d'en Lluís Llach anomenada "A força de nits". Llavors vaig pensar que, encara que sigui una mica tard, aquest bloc hauria de retre homenatge a aquest autor que tant em va marcar. Per fer-ho obro una nova secció on repassaré les lletres d'aquelles cançons que en algun moment em van marcar.

Lluís Llach va estar actiu durant quaranta anys, encara que només he pogut gaudir de la seva música durant els últims quinze. Malgrat que La Veu de T encara no existia quan l'autor va oferir el seu últim concert a Verges, crec que és just i necessari que, d'alguna manera, retorni part de l'emoció que em va fer sentir en veure'l pel televisor.

La primera que tractaré és una petita cançó anomenada "Aprendre" que es va publicar dins de l'àlbum "T'estimo" de l'any 1984. La lletra diu així:

Aprendre

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l´alba,
aprendre que l´esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà,
aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que, si un infant mata, la meva mà no és massa estranya,
que n'és de trist si un infant mata, enllà i aquí mor la tendresa,
aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m´ho dones,
a fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa,
aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix,
aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre
que, si un infant mata, la meva mà no és massa estranya,
que n'és de trist si un infant mata, enllà i aquí mor la tendresa,
aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Lluís Llach

Personalment, aquesta cançó m'inspira, com una gran part de l'obra de'n Llach, la força que ens permet seguir endavant. L'aprenentatge continuu que ens motiva a prendre'ns el nou dia com un repte i la necessitat de donar-nos als demés. Aprendre a estimar-se la vida fins i tot quan fa mal és segurament una lliçó que molt pocs seran capaços d'entendre mai.

NOTA: lletra extreta de Kumbaworld.

La llar d'infants lliure

Crec que és un bon moment per obrir una nova secció. Per bé que no vull convertir La Veu de T en un fotobloc, haig de reconèixer que sóc força addicte a les fotografies fetes amb el mòvil. Amb el temps, el petit objectiu del mòvil s'ha acabat convertint en un autèntic ull de T.

Caminant per Girona m'he trobat amb una llar d'infants anomenada "El Bolet". De bones a primeres sembla un parvulari com qualsevol altre, amb els seus dibuixos infantils i les lletres acolorides.

La llar d'infants "El Bolet"

Tot i això, en apropar-me me n'he adonat que els dibuixos impresos a l'aparador contenen una sorpresa.

L'aparador de la llar d'infants "El Bolet"

Enmig dels personatges d'Ice Age s'ha ficat un simpàtic animaló que ben poc te a veure amb el cinema. Per si encara no ha quedat clar, poso una fotografia del detall.

Detall de l'aparador de la llar d'infants "El Bolet"

Una de les versions alternatives més conegudes (de la pàgina de CrystalXP) i estarrufades de'n Tux s'ha ficat fins a una llar d'infants. Potser és un pas una mica prematur per acostar el programari lliure a l'educació, però per intentar-ho que no quedi. El camins de la GPL són inescrutables.

NOTA: adjunto també un llarg article sobre la història del simpàtic pingüí.

El principi de repetició incessant d'articles

Actualment segueixo regularment uns 25 blocs. Això suma un total de 900 articles mensuals, amb un marge d'error de 100 articles depenent del mes. Durant el mig any que porto amb aquest ritme de lectura m'he n'he adonat d'un fenomen curiós. Cada cop que un bloc genera un article original apareix un efecte de "reflex" que porta a d'altres blocs a penjar articles resumint l'article pare. D'aquesta manera, he arribat a veure el mateix article fins a cinc vegades en blocs diferents.

Aquest fenomen, que fonamenta els MEMEs, també genera centenars d'articles clònics que no ofereixen cap valor afegit sobre l'article original. Per bé que gairebé sempre es reconeixen les fonts, normalment aquests articles reflex usen el mateix material multimèdia i textos que el pare, fent-los així pràcticament indistingibles els uns dels altres. A la llarga, molts blocs acaben convertint-se en un sistema de marcadors, quelcom així com un "Bookmarkblog".

Per evitar caure en aquest tipus de mals costums, alguns blocs com el propi despuesdegoogle, realitzen resums setmanals dels enllaços als articles destacats. Alguns altres, com microsiervos, afegeixen opinions originals per tal d'explicar als lectors perquè afegeixen un enllaç a un altre bloc. Finalment, una solució més accessible és la que ofereixen lectors de RSS com Google Reader, on el lector pot compartir les notícies en una URL pública sense necessitat de crear-se un bloc.

A La Veu de T m'he proposat a no caure en al temptació de, simplement, resumir els textos originals d'altres. Per començar, intentaré no publicar articles on s'expliqui únicament els continguts d'un altre si no sóc capaç d'afegir informació a l'original (com vaig fer amb el graf K3,3). Cada dia llegeixo articles interessant que mereixen ser destacats, per aquest motiu el bloc també disposa d'un enllaç al meu Google Reader (està a la dreta, just sota el meu nom).

Aquest no deixa de ser un tema polèmic a la Xarxa. Realment, els reflexos ajuden a promocionar blocs que, sinó, passarien desapercebuts. Però crec que és important que cada bloc prengui una decisió al respecte i actuï en conseqüència.