Sitges 2015: The Final Girls

The Final Girls (2015)

Sinopsi

Filla d’una difunta estrella del cinema de terror dels vuitanta, Max assisteix a la projecció de Camp Bloodbath, un slasher protagonitzat per la seva mare. La cosa no surt com ella espera (i fins aquí puc llegir)

Crítica

The Final Girls apareix a rebuf de l'èxit de The Cabin in the Woods (2012) o Tucker & Dale vs Evil (2010). Un nou intent d'aproximar-se a la comèdia de terror usant el metallenguatge com a fil conductor. Ara bé, en aquest cas la comèdia ha desplaçat completament al terror, i és una llàstima.

Amb tot, no es pot dir que sigui una mala pel·lícula. El Viernes 13 (1980) de marca blanca que es treuen de la màniga és suficientment paròdic com per agradar als amant de l'slasher i tot el conjunt és molt entretingut. Cal destacar la manera tant original amb la que s'integren els flashbacks a la trama que aporten moments de personalitat pròpia que, tot i ser una mica ridículs, s'agraeixen molt. No passa el mateix amb els protagonistes, que de tant estereotípics (justificat per guió) acaben per cansar.

Realment, crec que el principal problema de la pel·lícula és el que podria haver sigut i no és. La proposta és original i força divertida, però es queda en una comèdia blanca amb uns pocs tocs de gènere. En acabar de veure-la, només podia pensar en tot allò que s'hauria de canviar per fer-la l'obra de culte que pretén ser. No diria que és fallida, però sí que és una oportunitat perduda.

El millor: el plantejament és original i la pel·lícula entretinguda

El pitjor: per algú acostumat al cine de terror, es queda molt en la superfície.

Sitges 2015: Cop Car

Cop Car (2015)

Sinopsi

Dos nens troben un cotxe de policia en mig del camp i amb les claus posades. No triguen ni un moment a agafar-lo per fer un tomb. El problema és que el vehicle pertany a un xèrif de moral dubtosa.

Crítica

Cop Car és una petita història narrada amb una elegància extrema. Amb un ritme que podria sembla calmat en un primer moment, el director Jon Watts ens regala una aventura molt ben filada, farcida de matisos subtils que fan que no puguis deixar de mirar la pantalla. Després de tants thrillers forçats on l'espectador ha de fer mil salts de fe,  s'agraiexen una pel·lícula amb situacions i reaccions creïbles com aquesta.

Cal destacar les actuacions dels dos joveníssims protagonistes, James Freedson-Jackson i Hays Wellford, que aguanten solets gairebé la meitat del metratge. Val a dir que el guió escrit pel propi director i un tal Christopher D. Ford és molt convincent (per una vegada els nens no parlen com retardats mentals ni com adults), però això no treu que el que aconsegueixen aquest dos nens tingui molt de mèrit. El mateix es pot dir d'en Kevin Bacon, un actor al que se li notes els anys a la cara i l'experiència en l'actuació. De fet, m'atreviria a dir que és una de les seves millors actuacions, si no la millor.

Encara que no destaca, l'apartat tècnic la cinta està a l'altura del que s'explica. Com la resta dels aspectes, la fotografia i el muntatge són subtils sense ser convencionals i fan que tot flueixin de meravella. Una pel·lícula molt agradable de veure que agafa molt dels germans Cohen però sense caure en la imitació.

El millor: sap perfectament el que vol explicar, i ho fa de la millor manera possible.

El pitjor: crec que és molt encertada en el seu to general, però amb aquest títol i argument molta gent s'esperarà el que no és.

Sitges 2015: As The Gods Will

As The Gods Will (2015)

Sinopsi

Els instituts de tot el món són atacats per alguna mena d'entitats que sotmeten els estudiants a versions perverses dels jocs tradicionals d'infància on només uns pocs podran sobreviure.

Crítica

Després del desastre que ens va clavar Miike amb Yakuza Apocalypse, aquesta As The Gods Will ens va semblar una obra mestre, tot i no ser bona. El punt de partida és interessant i que es tracti d'un fenomen global li aporta una epicitat que queda molt bé com a concepte, encara que realment tampoc es desenvolupi massa. De fet, fins a la meitat de la pel·lícula manté molt bé la tensió de saber què està passant. Després però, l'excés repetició i el mal desenvolupament de personatges fa que perdí molta força. Sense arribar a desesperar, durant el tercer acte vaig haver de mirar forces cops el rellotge per veure si faltava gaire.

Sent del mateix any i tenint tants aspectes en comú, no puc evitar comparar-la amb Assassination Classroom (2015), i s'ha de reconèixer que As The Gods Will surt força mal parada. A diferència de l'obra de Eiichirô Hasumi, Miike no aconsegueix ni per un minut que l'espectador empatitzi amb els protagonistes, ni que importi el seu destí. Tampoc el diàlegs són de la mateixa qualitat, ni és tant variada. Per bé que els dos tenen el problema d'intentar condensar massa argument en una única cinta, Assassination Classroom flueix molt més orgànicament que aquesta.

Cal destacar que els efectes especials són molt convincents dins la seva estranyesa. Desconec si això forma part del manga original, però el moviment ortopèdic de les criatures i la sang en forma de boletes de gel criden l'atenció positivament. Ridículs i inquietants a parts iguals.

El millor: la premissa inicial

El pitjor: als quaranta minuts queda clar que no arribarà enlloc

Sitges 2015: Yakuza Apocalypse

Yakuza Apocalypse (2015)

Sinopsi

Kamiura és un llegendari cap de la yakuza. No en va, té un bagatge de molts anys, ja que és un vampir. Amenaçat pels seus enemics, Kamiura mossega el seu ajudant Kageyama i li passa els poders abans de morir en una violenta baralla.

Crítica

No hi ha manera, cada cop que em confio amb en Miike pensant que potser ha millorat, va i ens regala un esperpent insofrible i vergonyós com Yakuza Apocalypse. Actuacions horribles, escenes d'acció mal fetes, un guió que no sap on va i, marca de la casa, un final completament improvisat i soporífer. Un pensaria que no podia tornar a aconseguir un final tant allargat, aleatori i avorrit com la tortura de Great Yokai War (2005), però es veu que al senyor Miike li va fer gràcia el final de Crank Hight Voltage (2009) i va decidir fer una cosa semblant però de 45 minuts.

No hi ha molt més a dir. Aquest intent de fusió entre yakuzas i vampirs és un nou exemple del que fa Miike per aconseguir estrenar més de tres pel·lícules l'any; dirigir els primers quinze minuts i després deixar que l'equip de camp improvitzi la resta. Una fòrmula que té la seva gràcia per dues o tres cintes, però que decididament es fa molt repetitiva quan es fa amb 99 pel·lícules (que és l'actual comput del director a IMDB).

El millor: l'escena dels encadenats sota el bar de sushi

El pitjor: a partir de la meitat el millor que pots fer és deixar-la de veure.

Sitges 2015: Bone Tomahawk

Bone Tomahawk (2015)

Sinopsi

L’arribada d’un foraster a Bright Hope aixeca les sospites del xèrif, que deté l’estrany ferit després d’una disputa. Una dona cuida del pres vigilada pel deputy del poble, fins que, a la nit, tots dos desapareixen. L’única pista és una fletxa india.

Crítica

Malgrat que considero que no és mereixia el premi a millor direcció, Bone Tomahawk no és una mala pel·lícula. La cinta no destaca per res especial en realitat; la direcció no és res de l'altre món, la fotografia és més aviat fluixa, les actuacions són correctes, molts diàlegs són sobrers i la duració és una mica massa llarga. Tot i això, el conjunt funciona i deixa un bon regust.

El principal motiu pel que no acaba de lluir és el seu ritme. Amb un clímax final molt original i ben portat, la major part del metratge es composa de diàlegs que no aporten massa i un ritme exageradament pausat. A les hores que la vaig veure (1AM) em va ser difícil mantenir l'atenció al tram mig. Òbviament això permet una bona construcció de personatges que fa que al tercer acte sigui molt emocionant, però possiblement hagués transmès el mateix amb menys minuts.

Un cop superat el pesat tram mig, s'ha de reconèixer que el tema que tracta i com el tracta és molt original. Des que Tarantino va tornar al western, moltes produccions s'han apuntat al carro, però el director i guionista S. Craig Zahler demostra anar més enllà recuperant la temàtica de cowbois i indis, el més denostat del subgèneres de western. Sense ocultar el racisme del plantejament, Zahler sap jugar molt bé amb l'espectador, oferint una història clàssica però corregint-ne els defectes que la farien inviable en ple segle vint-i-u.

El millor: el tercer acte.

El pitjor: el segon acte. Necessari per entendre el tercer, però massa llarg i lent.

Sitges 2015: I Am a Hero

I Am a Hero (2015)

Sinopsi

Hideo és un dibuixant amb una vida miserable. Un dia, la seva xicota el fa fora de casa i, al cap d’unes hores, es llança damunt d’ell convertida en un agressiu zombi. Serà el primer senyal que el món al seu voltant s’enfonsa.

Crítica

El merescut premi del públic d'aquest any deixa molt clar que la intensa Gantz (2010) no va ser només un cop de sort dins la carrera del seu director, Shinsuke Sato. I Am A Hero és un torrent d'acció des del primer minut i una de les millors pel·lícules de zombis dels últims anys.

M'atreviria a dir que la pel·lícula té l'inici d'infecció més frenètic que he vist mai. En uns vint minuts de metratge, el pobre protagonista, interpretat per Yô Ôizumi, pateix des de l'atac del primer infectat fins a entendre que el món se n'ha anat a prendre pel sac, tot sense temps ni per respirar. Una amalgama perfecte de comèdia, terror i acció que val molt la pena.

Però no només l'inici és genial. Encara que es veu lleugerament allargat, tot el tram final és d'infart. Original a més no poder, I Am a Hero re-inventa el concepte de zombi i aconsegueix fer un live action que et deixa amb ganes de més. Desconec si en faran una conitnuació (tant de bó), però per la meva part em moro de ganes de llegir el manga original.

El millor: és la llet.

El pitjor: com en tots els live actions, l'argument dóna moltes voltes i en alguns moment no saps realment què vol explicar.

Sitges 2015: The Virgin Psychics

The Virgin Psychics (minna! Esupâ da yo!) (2015)

Sinopsi

Yoshiro és un perdedor. L’únic raig de llum a la seva vida és la bella Sae, encara que aquesta no li faci cas. Un dia, el noi descobreix que té habilitats telequinèsiques, igual que altres persones amb un nexe en comú: totes elles són verges! Ara Yoshiro ha de decidir entre fer servir el seu do per esplaiar la seva libido o convertir-se en l’heroi que enamori Sae i salvi el Japó d’una onada de terrorisme eròtic.

Crítica

Shion Ono ha sigut un dels grans protagonistes d'aquest Festival amb el seu estil transgressor i surrealista. La veritat és que és molt difícil connectar amb les seves propostes i, per bé que la pel·lícula té un començament molt potent, als quaranta minuts és fa repetitiva i insuportable. La mitja hora final és, literalment, una repetició del mateix gag un cop i un altre fins a aconseguir que acabis cansat de només veure noies en roba interior sense que passi res més.

Em temo que no hi ha molt més a dir. Els acudits pujats de to i les diferents humiliacions que pateixen els protagonistes són originals i sorprenen al començament, però no són suficients per aguantar una pel·lícula de dues hores com aquesta. Molta nena de bon veure i molt protagonista onanista que es riuen del tarannà nipó, però en el fons la pel·lícula no arriba a anar enlloc i es fa eterna.

El millor: la primera mitja hora és molt divertida

El pitjor: aconsegueix que una pel·lícula basada en acudits picants i plena noies amb roba interior sigui insuportablement avorrida.

Sitges 2015: The Hallow

The Hallow (2015)

Sinopsi

Adam i Clare es muden a una zona rural amb el seu fill acabat de néixer. De seguida comencen a rebre advertències sobre els mals esperits que poblen l’àrea, però la jove família prefereix gaudir de la bellesa dels boscos. Òbviament, ignorar les advertències acaba per convertir-se en el seu pitjor error.

Crítica

The Hallow és típica i tòpica, una peli que has vist mil cops i que no ofereix cap sorpresa. Però què voleu que us digui, a mi em va distreure. Si bé no crec que la torni a mirar mai, després de tantes pel·lícules seguides, aquesta historieta de bosc encantat em va permetre relaxar-me i deixar-me portar sense més.

La pel·lícula dirigida i guionitzada per en Corin Hardy no inventa res. Una família va a viure en un bosc i acaben passant-ho malament. Així de simple i directe. Fins i tot el discurs eco-sostenible de la pel·lícula no és més que una excusa que s'oblida en el moment en que apareixen els simpàtics habitants del bosc.

Per no quedar-me només en l'argument, val a dir que la cinta vesteix força bé. La fotografia està molt cuidada (amb una mica d'abús de la foscor, com no pot ser d'una altre manera en aquesta mena de pel·lícules) i els efectes especials llueixen com déu mana. A banda, els actors fan el seu paper i la banda sonora és previsible fins al punt que l'ignores. En general, res no molesta, però tampoc res destaca.

El millor: el habitants del bosc són són força entranyables

El pitjor: no aporta res al gènere

Sitges 2015: curts d'animació

Procedeixo a fer microcrítiques dels curts d'animació a competició que vaig tenir l'oportunitat de veure.

Zimbo

Aquesta petita producció mexicana d'stop motion amb titelles està ben feta. Per desgràcia el guió és exageradament tòpic i el text del narrador massa suat. És una llàstima, però intrentar una idea com aquesta després de Strings (2004) requereix una mica més d'esforç.

The Master

Animació de l'Europa de l'est en tot el seu esplendor. Una faula depriment sobre la societat i els moviments socials que deixen molt clar que Estonia té molt a dir en animació. Un curt per reflexionar que, això sí, deixa molt mal cos. Per mi, un dels curt que es mereixia premi.

Sirenashow

Aquest curt d'origen francès sembla com tret d'un altre temps. La qualitat de render i l'animació em recordaven en tot moment als curs que es presentaven a Art Futura a principis del noranta, encara que no tinc molt clar que fos el que pretenia l'autor. Amb un estil brut i lleig, el resultat recorda al videoclip Starlight de The Supermen Lovers. Un curt surrealista i correcte, però sense destacar.

The Vast Landscapes - Porcelaine Stories

Odi etern a aquest curt. Una completa pèrdua de temps on l'únic que em va agradar és que els models estaven modelats amb alguna mena de pell sintètica que feia que els ninots fossin molt inquietants. Per la resta, una presa de pèl sense ritme ni contingut.

We Can't Live Without Cosmos

Per mi, el curt que es mereixia guanyar. Aquesta història de dos germans que aspiren a ser astronautes és poètica, còmica i emotiva a parts iguals. Es nota que el seu director ha posat una cura especial en entendre el que significa fer animació.

Uncanny Valley

Tècnicament impressionant, aquest curt fet amb pixilation posa els pels de punta. Un relat vèlic dramàtic i colpidor on els actors fan una feina excel·lent alhora de transmetre l'horror de sentir-se minúsculs enmig del conflicte.

Erlkönig

Basat en un poema de Goethe, el curt es visualment atractiu, però innecessàriament laboriós. Personalment, crec que l'animació tradicional no li fa gaire bé al resultat final i fa que el factor "quina feinada" passi per sobre del missatge del curt. Tot i això, tinc curiositat per llegir el poema original.

Voltaire

No entenc molt bé perquè aquest curt ha sigut el guanyador de millor curt d'animació. El disseny de personatges i la qualitat de l'animació és bona, comparable fins i tot a moltes pel·lícules d'animació de primer nivell. M'atreviria a afirmar que l'argument està bé i que és divertit, però en el fons es tracta d'una aventureta com tantes altres i dirigida de forma molt convencional.

The Cryptozoologist

El representant patri d'aquesta secció demostra que l'animació espanyola té molt bon nivell. Un curt infantil i divertit executat amb molta cura. L'únic aspecte negatiu és que el doblatge està massa sobre-actuat i treu del film, però em temo que aquest és un error que sempre cometem en aquest país. Ens hem cregut tant que tenim un bon doblatge que al final tot sona igual.

Sitges 2015: Deathgasm

Deathgasm (2015)

Sinopsi

El jove Brodie es veu obligat a viure amb els seus tiets, dos cristians evangèlics que no entenen el gust del noi pel rock satànic. Per sort, Brodie coneix Zakk, amb qui forma una banda de metal anomenada Deathgasm. Quan descobreixin una misteriosa partitura, convocaran una mena de dimoni.

Crítica

Deathgasm és una bretolada farcida d'homenatges als noranta i al heavy metal, que és l'època que fas quan vols pujar al carro retro i no tens pressupost per ambientar-la als vuitanta. I m'encanta. Absurda, divertida, de baix pressupost i plenament conscient del que és, veure aquest film va ser una autèntica delícia com a obertura de la nit+freak.

Sense cap pretensió, l'humor passat de voltes va fer arrancar molts aplaudiments a la sala. Els personatges són plans com una mala cosa però és justament la seva falta d'evolució la que permet allargar els gags fins a les seves últimes conseqüències. Òbviament, la lògica de l'argument va de la mà dels personatges i el clímax final es produeix sense cap solta, però tampoc va importar massa perquè així és possible treure's de la màniga qualsevol situació rocambolesca.

En aquest moment on el revival retro-nostàlgic sembla dominar els produccions de sèrie B, aquesta Deathgasm era inevitable. Una buddy movie amb aires "noranteros" que ens recorden que no tota la nostra infància van ser els Thudercats (1985-89), Tranformers (1984), la SNES i els sintetitzadors, sinó també Manowar, Bill & Ted (1989) o Wayne's World (1992).

El millor: en general la pel·lícula és divertida, però per mi un dels millors gags va ser la manera de representar els efectes d'escoltar heavy metal.

El pitjor: és una parida de peli.

Sitges 2015: The Dead Lands

The Dead Lands (2014)

Sinopsi

Després de presenciar com massacren la seva família, Hongi haurà de travessar la Terra Morta, una àrea poblada suposadament per esperits malignes. Allà coneixerà un guerrer que es convertirà en el seu mentor i amb qui emprendrà una venjança pels seus éssers estimats. La cultura dels guerrers maoris serveix de base a The Dead Lands, el primer film que mostra en tot el seu esplendor la tècnica d’arts marcials mau rakau.

Crítica

La pel·lícula segueix al peu de la lletra l'esquema estàndard de les pel·lícules d'acció. Un heroi no especialment hàbil haurà de lluitar contra un dolent poderós, al que no pot vèncer, per venjar la seva família. Com no pot ser d'una altra manera, per aconseguir-ho s'unirà a un inesperat mestre amb el que establirà una profunda amistat i on tots dos aprendran una important lliçó. Ara bé, tot això passat pel sedàs de la cultura tradicional maori, una aspecte que converteix a The Dead Lands en una proposta interessant i digne de conèixer.

El film aconsegueix transportar l'espectador a un passat mític que per nosaltres és tant fantàstic com podria ser Eternia o la Terra Mitjana. La construcció de la mitologia està ben feta i les relacions entre els personatges són suficientment bones com perquè t'interessi el que passa. A més, la pel·lícula potencia les diferències culturals entre l'espectador acostumat al cinema occidental i la cultura maori llegendària.

La principal pega de la pel·lícula és que la direcció de les escenes d'acció no és especialment lluïda. Es tot curiós veure lluites amb l'art marcial anomenat rakau, però s'haguessin agraït plans més llargs a l'estil oriental que permetessin apreciar els moviments, per comptes del muntatge en talls típic del cinema americà (que només es justifica per l'ús de dobles). En quan a la resta d'aspectes tècnics, la pel·lícula vesteix molt bé.

El millor: és força interessant veure com adapten una història tant trillada a la manera maori de veure el món

El pitjor: en el fons, no té un gran argument

Sitges 2015: Dyke Hard

Dyke Hard (2014)

Sinopsi

El grup de música Dyke Hard està en hores baixes després d'un passat d'èxits. Ara un concurs de bandes els pot tornar a posar a to. Per desgràcia no serà tant fàcil, la cantant ha decidit deixar el grup i no tenen recursos per arribar fina al concurs.

Crítica

Perquè enganyar-nos, Dyke Hard és una poca-soltada produïda per l'associació LGBT sueca i sota la direcció d'una tal Bitte Ardersson que ha vist massa John Waters. I aquest és tot el seu interès. Actor no professionals,  sense estructura narrativa i construïda a base de gags,  Dyke Hard intenta ser una oda al tot s'hi val amb alguns moments encertats i molt d'avorriment entremig.

Reconec que és necessari que hi hagi pel·lícules com aquesta i que més enllà del drama es parli obertament de les diferents formes de viure la sexualitat. El problema és que el públic de Sitges ja està acostumat a aquesta mena de cinema i la part més gamberra de Dyke Hard és massa suau com per ser provocadora. Això sí, està clar que les actrius s'ho han passat de conya fent-la.

Per destacar-ne un aspecte positiu, hi ha una història secundària d'un barman/streaper/celador que crec que sí aconsegueix ser interessant.  Per desgràcia,  això va acabar convertint la meva experiència de la pel·lícula en aguantar gags que no m'interessaven a l'espera que avances la seva història (cosa que tampoc fa massa).

El millor: és bo que existeixin pel·lícules com aquesta

El pitjor: més enllà de l'interès antropològic que pugui arribar a despertar, no aporta res i és refotudament avorrida.

Sitges 2015: Portal to Hell!!! (curt)

Portal to Hell!!! (2015)

Sinopsi

Un peculiar superintendent es veu llançat a la lluita definitiva contra el mal quan dos membres d’una secta obren un portal cap a l’antiga ciutat de R'lyeh, tot despertant un déu.

Crítica

Aquest petit curt és senzillament genial per obrir una marató com la nit+freak. Ben rodada i amb un gran sentit de l'humor, el guió d'en Matt Watts sorprèn en tot moment per la seva capacitat d'aplicar pensament lateral als mites de Chtulhu. A més, la direcció d'en Vivieno Caldinelli funciona a la perfecció i fa que no puguis deixar de riure durant tot el metratge.

Esperem que aquest curt permeti a l'equip tornar a rodar perquè s'ho mereixen.

El millor: si t'agraden els relats Lovecraftians és imprescindible

El pitjor: tot i tractar-se d'una comèdia, tinc la sensació que aquest és el típic curt que en mans d'una productora podria acabar en un llarg innecessari com tants altres (Mama (2013), Baskin (2015), District 9 (2009) i podria seguir hores)

Sitges 2015: Baskin

Baskin (2015)

Sinopsi

Una unitat de policia s’endinsa en un edifici abandonat, on trobarà una missa negra practicada per un obscur culte de caires lovecraftians.

Crítica

Baskin és la típica pel·lícula de Sitges que, per algun estrany motiu, genera unes inexplicables i immerescudes espectatives. No sé com és que passa, però cada any hi ha algun bunyol de peli que omple la sala i acaba per provocar vergonya aliena. Enguany, li ha tocat a aquesta petita producció turca que, de ben segur, deu tenir una història ben curiosa al darrera per acabar en la secció oficial a competició.

Bé, en realitat, sí que sé perquè ha entrat a competició. Els primers minuts de la cinta prometen, i molt. Un bar de carretera turc en plena nit, un grup de policies parlant d'anècdotes i una estranya figura encaputxada que porta una galleta de misteriós contingut. Si això li sumem referències a una porra de futbol d'equips espanyols i uns diàlegs realment bons, ja tenim a tot el jurat comprat. Per desgràcia, passats aquests vint minuts, la pel·lícula no va enlloc i quan entra al tercer acte es torna completament soporífera.

El tercer acte capgira la pel·lícula convertint-la en un aspirant torture porn de baix pressupost que es queda en una repetició de plans i diàlegs sense sentit. El millor encert és el càsting del dolent, un actor amb una deformitat molt inquietant que va fer que estiguéssim tota la pel·lícula plantejant-nos fins a quin punt era maquillatge (vàrem sortir de dubtes quan va estar present en persona a la Q&A que es va fer en acabar la pel·lícula). Aquesta era la seva primera pel·lícula, però posaria la mà al foc que no serà l'última.

El millor: el primer quart de pel·lícula i l'actor que fa dolent (més pel físic que per la interpretació em temo)

El pitjor: que és un totxo de pel·lícula

Sitges 2015: Contracted phase II

Contracted: phase II (2015)

Sinopsi

Contracted: Phase II reprèn l’acció justament en el punt on la deixava la seva predecessora. Comença amb la dissecció del cadàver de la pobra Samantha, per centrar-se ràpidament en Riley, el portador més recent de la repugnant i virulenta malaltia zombi. El jove mirarà de localitzar l’origen de la plaga, mentre intenta tenir a ratlla la degeneració del seu cos.

Crítica

Quan la pel·lícula va començar amb el resum de la primera part, vaig tenir la sensació d'haver-la vist i esborrat completament de la ment, com també esborraré aquesta Contracted: Phase II just quan acabi d'escriure la crítica. De fet, si no canvia molt la cosa, esborraré també la tercera part si mai arriba a produir-se i es passa en una Nit+Zombi.

La pel·lícula és tant oblidable que només seria justificable si fos una obra d'autor (d'aquells que no saben quan deixar un projecte), però comparant amb la fitxa de Contracted (2013) amb aquesta queda clar no. Realment no entenc a quina productora se li passa pel cap gastar-se els diners en fer una segona part així i, a més, acabar-la amb un cliffhanger com per donar a entendre que encara falta molt per explicar.

Desesperadament lenta i sense acció la cinta va perdent ritme a còpia de minuts fins a acaba en un suposat clímax de migdiada on, a més, ni tant sols acaba per resoldre's res. En sortir els crèdits tot queda en l'anècdota d'haver perdut dues hores de la teva vida.

El millor: per salvar alguna cosa, els primers deu minuts no estan del tot malament.

El pitjor: no val la pena, segur que teniu coses millor a fer.

Sitges 2015: Cooties

Cooties (2014)

Sinopsi

Uns nuggets en mal estat converteixen els alumnes d’un col·legi en una espècie de zombis que acaben a tots els adults que es creuen en el seu camí. Els professors de l'escola hauran de fer el possible per sobreviure a la massacre.

Crítica

Ens trobem davant d'una nova ZomCom amb un repartiment de cares conegudes com Elijah Wood, Rainn Wilson, Alison Pill entre d'altres. L'argument ens remet inevitablement a la pàtria ¿Quién puede matar a un niño? (1976) però, a diferència de l'obra del visionari Narciso Ibañez Serrador, la resposta és clara i concisa; els professors poden matar a un nen. En un intent de comèdia políticament incorrecte, el resultat final acaba per ser tirant a convencional, però s'agraeix la intenció.

Val a dir que,tot i ser una mica massa blanca, la pel·lícula és molt entretinguda i m'atreviria a classificar-la com una bona comèdia. A banda del cameo de Jorge Garcia (que no pinta res a l'argument i sembla posat només perquè aparegui als crèdits per l'efecte "mira, el de Lost") la resta de personatges acompanyen molt bé a la història i tenen els seus moments de lluïment. Ara bé, destaca per sobre tots el personatge interpretat per en Leigh Whannel, un professor amb el tant popular síndrome d'Asperger que acaba per ser el personatge més divertit del film i un dels aspectes que fan que Cooties sigui una pel·lícula a tenir en compte.

Si bé la pel·lícula no pot fer ombra a pel·lícules a les ja clàssiques Shaun of the Dead (2004) o Zombieland (2009), té element que fan que tingui la suficient personalitat pròpia. Com a últim apunt, i encara que sigui una trama molt secundària, cal destacar que el triangle amorós plantejat a la pel·lícula està força ben resolt, dins el seu rol de conflicte necessari en qualsevol comèdia estàndard.

El millor: el personatge de Doug que va acabar per ser el més distintiu de la pel·lícula.

El pitjor: tot i que és una comèdia correcte, hagués agraït que fos una mica menys políticament correcte

Sitges 2015: Generation Z

Generation Z (The Rezort) (2015)

Sinopsi

L’apocalipsi zombi ha estat controlat, i tot ha tornat a una (relativa) normalitat. Fins al punt que l’última sensació en destinacions de vacances és el “safari zombi”, on els turistes cacen i massacren als no morts. Però hi ha qui no oblida el que va passar, com Melanie, que va perdre tota la seva família en desencadenar-se l’epidèmia.

Crítica

Que al entrepelis sentís que és un World War Z (2013) de sequer deixen molt clar el mèrit de la pel·lícula. I és que, a diferència de la producció d'en Brad Pitt, aquesta Generation Z sap quin és el seu lloc. El cinta juga en la lliga de la sèrie B i torna a l'origen del mite del zombi de forma ambiciosa, sense innovar massa però permetent-se explicar una bona història.

Plena de tòpics, la pel·lícula no oculta en cap moment els seus referents. L'argument ens transporta en un futur post-Z on la humanitat ja ha començat a superar el trauma de la guerra contra els morts-vivents. Com sol ser habitual, aquesta història prèvia es narra a través dels telenotícies i confirma que el film es regeix estrictament per les normes clàssiques del gènere. Situada en una mena de safari zombi per gent pija, la pel·lícula aprofita un cop més el tòpic oferint a l'espectador una versió de Jurassic Park (1993) gens subtil.

Tot i això, un dels mèrits del guió d'en Paul Gerstenberger i la direcció de l'Steve Barker és justament fer servir els tòpic sense oblida que el gènere zombi va néixer com una crítica a la societat actual. Si per a Romero el zombi representava el consumisme (i més tard al mass media), a Generation Z els simpàtics i putrefactes antropòfags es converteixen en la punta de llança de l'etern debat sobre els abusos del primer món, la tolerància a la immigració i la falta de contacte amb la realitat de la gent poderosa.

El millor: ofereix més del que sembla, a més el clímax final està sorprenentment ben fet.

El pitjor: té un ritme necessàriament irregular al mig del metratge, no és res greu si es veu sola, però en una marató millor que sigui la primera.

Sitges 2015: Le tout noveau testament

Le Tout Noveau Testament (2015)

Sinopsi

Déu existeix. Viu a Brussel·les amb la seva dona i la seva filla, però no us imagineu un déu de bon cor, sinó un imbècil rematat que es passa el dia davant de l’ordinador. La seva filla es rebel·larà contra ell.

Crítica

Quan fa uns anys vaig veure Mr.Nobody, em va quedar clar que el director Jaco Van Dormael tenia una peculiar manera d'afrontar les històries i que, a més, disposava de recursos per portar-la a la pantalla. Si bé en aquella ocasió el resultat em va semblar una mica massa llarg, a Le Tout Noveau Testament ha aconseguit captivar-me i emocionar-me. Per alguns la pel·lícula segueix sent massa llarga, i entenc la crítica, però en el meu cas no vaig poder deixar de mirar la pantalla.

Un dels punts clau de l'èxit de Le Tout Noveau Testament és la mala llet del guió. La pel·lícula es fot amb tot i amb tothom. La visió del Déu cabró i avorrit aconsegueix que sentis un autèntic fàstic pel personatge (interpretat per Benoît Poelvoorde), però no es queda aquí. L'esposa de Déu, una mena de Gaia mestressa de casa atontada interpretada per Yolande Moreau, tampoc queda en massa bon lloc. Ni Jesucrist (David Murgia) ni cap dels nous apòstols d'Ea, la filla de Déu (Pili Groyne, premi a millor actriu al festival d'enguany).

El resultat és una gran reintepretació de la religió que usa la comèdia més sarcàstica i poca-solta per ficar a la ment de l'espectador històries terriblement emotives. Sense entrar en spoilers ni usar el terme post-modern, seria complicat anar més enllà de la crítica, així que només puc acabar recomanant la pel·lícula a tots aquells que us agradi el cinema surrealista.

El millor: es manté fidel i juga fins a les últimes conseqüències amb la complicada narrativa que proposa

El pitjor: si no entrés en el joc que proposa pot fer-se molt llarga.

Sitges 2015: Turbo Kid

Turbo Kid (2015)

Sinopsi

És l’any 1997. És el futur. La terra ha estat devastada per la pluja d’àcid i l’aigua s’ha convertit en un bé escàs. The Kid, un noi que deambula per aquest paisatge desèrtic amb la seva BMX, haurà de lluitar contra el poderós Zeus per rescatar la seva amiga Apple, que ha estat segrestada.

Crítica

Al web del festival definien Tubro Kid com "és una carta d’amor al cinema dels vuitanta, amb una estètica propera a Mad Max i amb una banda sonora creada a cop de sintetitzador". Crec que és difícil fer una millor descripció de la pel·lícula en tant poques paraules. Una nova petita joia que es puja al carro de la nostàlgia des del baix pressupost.

Dirigida i guionitzada per una ben avinguda família, és nota que la producció es va fer amb molt d'amor i cura pels detalls. Rodada en un paratge que cap directori voldria, amb quatre detalls els directors aconsegueixen fer-nos creure que estem davant d'un retro-futur apocalíptic. Un racó de món desolat controlat per un incombustible Michael Ironside que es permet fer un auto-homenatge paròdic de molts dels papers que el van fer famós.

A nivell de guió la pel·lícula també es un encert. Tot i ser menys estrambòtica que d'altres pel·lícules de l'estil, com Manborg (2001) o Kung Fury (2015), s'ha de reconèixer que les escenes plantejades aconsegueixen fer que els personatges es desenvolupin suficient com per crear un vincle amb l'espectador i que el conjunt és força original. Cal destacar especialment a la peculiar companya d'en Turbo Kit anomenada Apple, interpretat per Laurence Leboeuf, que aconsegueix donar un gir interessant a l'estereotip del sidekick i protagonitza les millors escenes d'humor del film.

El millor: si encara no esteu preparats per produccions més de batalla, Turbo Kid és una molt bona pel·lícula per introduir-se en aquest revival del cinema homenatge als vuitanta.

El pitjor: tenir masses expectatives en veure-la, la pel·lícula té molt clar el to i el manté fins al final. Podria haver sigut encara més esbojarrada, però és coherent amb el que vol transmetre.

Sitges 2015: Ninja Hunter

Ninja Hunter (Ninja-gari) (2015)

Sinopsi

Tao, un ninja del clan Iga, es desperta en una cova humida envoltat de cadàvers. Amnèsic, no recorda com ni per què és allà, ni si ha estat ell l’autor de la massacre. Mentre Tao intenta resoldre aquest enigma, un rocambolesc entramat de traïcions se’ns desplega davant dels ulls com un combinat explosiu.

Crítica

El seu director, Seiji Chiba, ja havia treballat la seva peculiar visió del tema ninja a d'altres pel·lícules com la avorrida Alien vs Ninja (2010). Tot i això, al costat d'aquesta, Alien vs Ninja és una obra mestra. I és que aquesta Ninja Hunter no hi ha per on agafar-la. La pitjor que he vist aquest festival fins ara.

Estem davant d'una pel·lícula de pressupost nul i un únic escenari. Això en si no és un problema perquè, molt encertadament, el director centra tota la trama en la coreografia dels combats i s'assegura de tenir actors que coneguin les arts marcials. Per desgràcia, sembla que el senyor Chiba tenia pressa per estrenar i va decidir que amb una única coreografia de quinze minuts en feia prou per omplir tot el metratge de gairebé dues hores. Ja sé que us pregunteu com s'ho ha fet, tranquils, a continuació ho explico.

Per aconseguir aquest miracle de la multiplicació dels pans i les hòsties el director va tenir la genialitat de fer que el protagonista tingués amnèsia i hagués d'anar recordant aquell combat un cop i un altre per afegir-hi nous detalls. De nou, això no seria un defecte si el directori conegués el significat de la paraula el·lipsi. el resultat final acaba sent una tortura de dues hores composada de cinc versions pràcticament idèntiques del mateix combat. Així, sense anestèsia.

El millor: realment em costaria trobar algun punt positiu.

El pitjor: es fa eterna. Sense cap mena de dubte, la pel·lícula més repetitiva que he vist mai, i això és dir molt.

Sitges 2015: Ninja War of Torakage

Ninja War of Torakage (2014)

Sinopsi

Retirat de la seva feina com a ninja, Torakage viu tranquil·lament amb la seva dona i el seu fill. Quan el nen sigui segrestat pel seu antic mestre, Torakage es veurà forçat a tornar a l’acció: per tal de recuperar la seva família, haurà d’aconseguir dos pergamins d’or i de plata que junts formen un tresor únic.

Crítica

Nina Torakage és la nova pel·lícula de Yoshihiro Nishimura, un dels clàssics de la ja desapareguda Sushi Typhoon i director de l'obra de referència Tokyo Gore Police (2008) (dins el seu gènere, òbviament). Amb aquests antecedents, estava clar que Ninja War Torakage seria una poca-soltada plena de personatges impossibles i lluites absurdament èpiques. Per desgràcia, la pel·lícula no arriba al nivell i es queda en una oblidable i irregular producció de sèries Z sense personalitat.

Cal reconèixer que els primers minuts plens de metallenguatge prometen molt. Mesclant diverses línies temporals, un ninja holandès (interpretat per un japonès amb gorgera) trenca la quarta paret per explicar-nos la dura vida del ninja i les seves tècniques, mentre s'explica la història dels protagonistes amb diàlegs com poques vegades es veuen en produccions d'aquesta mena. Llàstima que el film es desinfli minut a minut quan comença la trama.

Fins i tot a nivell d'efectes especials és oblidable. Cal tenir en compte que les produccions de Shushi Typhoon han sigut molt influents per a les produccions de sèrie Z actuals i, per tant, s'esperava una mica més. El resultat no és prou imaginatiu per agradar ni prou mal fet com per fer riure. Tant és així que només en uns pocs moment va aconseguir arrencar un aplaudiment del públic (i això que estàvem ben motivats després de Assassination Classroom). Una llàstima.

El millor: els primers minuts.

El pitjor: és completament oblidable, fins i tot dins el seu gènere de pressupost mínim.

Sitges 2015: Assassination Classroom

Ansatsu kyôshitsu (Assassination Classroom) (2015)

Sinopsi

Un alienígena arriba a la Terra i ofereix un tracte al govern: entrenarà una classe perquè aprenguin totes les formes possibles d’eliminar-lo; si els seus alumnes no resulten ser prou “aplicats”, anihilarà el planeta en un termini de pocs mesos. Això sí, ningú no esperava que entre els estudiants i el monstruós professor pogués establir-se un lligam tan fort.

Crítica

Realment, no entenc com aquesta pel·lícula ha acabat sent carn de marató quan es mereix per mèrits propis formar part de la secció oficial del festival. Assassination Classroom destaca molt per sobre del que un esperaria d'ella. Malgrat que la proposta surrealista està clarament centrada en la comèdia, la relació entre el professor i els alumnes és terriblement interessant i atrapa des d'un primer moment. La dicotomia entre haver d'aprendre a matar al professor i, alhora, sentir admiració per ell, genera un seguit d'escenes hilarants que connecten molt l'espectador.

No conec res anterior de Eiichirô Hasumi, però a Assassination Classroom ha demostrat ser un director solvent que sap dirigir les escenes a la perfecció. Destaca molt a nivell d'efectes especial on, exceptuant alguns moment on el croma és molt evident, a Hasumi no li tremola el pols alhora de fer escenes amb personatges totalment digitals, i s'agraeix. Gràcies a això ens permet veure durant molts minuts al peculiar professor Koro-sensei, l'autèntic protagonista de la pel·lícula.

El seu principal defecte, i el motiu pel que segurament no està a la secció oficial, és que intenta condensar massa argument del còmic original. Tot i això, quan es compara amb la resta de Live Actions que produeix el país nipó (adaptacions en persones de mangas i animes), gairebé es pot considerar que en realitat és una característica definidora del gènere. Això provoca que la pel·lícula doni voltes sense parar i en alguns moments sembli que avança sense rumb.

El millor: en Koro-sensei i la seva relació amb els alumnes, una relació complexa i molt interessant.

El pitjor: es nota que han volgut ficar masses històries del còmic original i el resultat final queda una mica poti-poti a nivell argumental.

Sitges 2015: Sumo Road The Musical

Sumo Road: The Musical (curt)

Sinopsi


Un estudiant amb sobrepès i sense amics decideix unir-se a l‘equip de sumo de la universitat. Però per poder-hi entrar, primer s’haurà d’enfrontar al líder de l’equip en un combat.

Crítica

Malgrat que es tractar d'un curt, la duració de 25 minuts i la qualitat es mereixen un anàlisi. Sumo Road és una nova prova de la mestria que el japonesos tenen per fer comèdia de la humiliació. I és que el curt no es talla un pèl en deixar en ridícul als seus protagonistes reiteradament; bullying, laxans, entrenament filmats per potenciar la homoeròtica, coreografies pop ballades per lluitadors de sumo... Tot un mostrari de situacions de vergonya aliena que acaben per conformar una gran comèdia.

Un curt molt divertit ideal per servir d'aperitiu en una marató. Recomanable al cent per cent.

El millor: és molt original, divertida i és musical. No es pot demanar més.

El pitjor: res, pel que dura no veig què es pot criticar.

Inici de l'especial Sitges 2015

Un any més (en el que he deixat el bloc completament mort, tot sigui dit) començo l'especial Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Un any en el que per temes personals no podré anar a veure gaires pel·lícules però que promet ser una experiència, si més no, peculiar.

Començo com sempre amb l'spot d'aquest any que, sense cap mena de dubte, és dels més horribles que he vist fins ara.

Previsió de pel·lícules:

Divendres 9:

• Sumo Road - The Musical
• Assassination Classroom
• Ninja War of Torakage
• Ninja Hunter

Disabte 10:

• Turbo Kid
•  Le tout noveau testament (The Brand New Testament)
• Generation Z
• Cooties
• Contracted: Phase II

Diumenge 11:

•  Baskin 
• The Dead Lands
• Portal to Hell!!!
• Deathgasm
• Dyke Hard
• The Virgin Psychics

Dilluns 12

•  Curts d'animació a competició (curt):
• Zimbo (curt)
• The Master (curt)
• Sirenashow (curt)
• The Vast Landscapes - Porcelaine Stories (curt)
• Uncanny Valley (curt)
• We Can't Live Without Cosmos (curt)
• Erlkönig (curt)
• Voltaire (curt)
• The Cryptozoologist (curt)
•  Bone Tomahawk

Dimarts 13

•  The Hallow
• Sirena Negra (curt)
• I Am a Hero

Dissabte 17

•  As the Gods Will
• Yakuza Apocalypse: The Great War of the Underworld