REV per a neòfits (part 5)

NOTA: aquesta és la cinquena part d'un article més llarg, així que seria recomanable llegir-se les altres parts abans (part 1, part 2, part 3, part 4).

Acabava d'arribar a la zona de joc on es trobaven els directius i científics de Nexus. La zona que havien habilitat com a oficines estava completament equipada. Disposava de cafetera (funcional 100%), fil musical tranquil i despatxos. Entre els jugadors destacaven: els tècnics i científics del projecte "MON" (vestit amb una bata blava), el director i la sots-directora de la secció X (vestits com a directius) i una eminència en el camp de la física quàntica (vestit de negre, amb un bastó i maquillat per semblar una persona de vuitanta anys).

Vaig entrar a mitja conversa, així que no acabava d'entendre algunes de les trames que s'estaven desenvolupant. El que si vaig entendre és que tot girava al voltant d'un portal temporal que havien construït (Per als no familiaritzats amb la ciència-ficció, una màquina del temps). Després de deu minuts, vaig decidir anar a veure com s'organitzaven per dins els Màsters i els PNJ (Personatges No Jugadors).

Tot seguint-los vaig acabar a la sala d'actes de l'edifici, que s'havia convertit en una rèplica a escala 1:1 del portal dimensional d'StarGate. Era impressionant de veure tot el muntatge. El portal estava format per un arc plegat de llums i detalls en relleu amb una tela blanca a tires que servia tant per deixar entrar i sortir personatge com per projectar-hi animacions. Tot i que encara no l'havia vist encesa, podia imaginar-me que els PJ (Personatge Jugadors) es quedarien esmaperduts en veure-la. Alguns PNJs assajaven l'escena que marcaria el final del primer acte mentre els tècnics de só i imatge feien les últimes proves.

Fotografia del portal durant els assajos

Els Màsters estaven constantment connectats mitjançant walkietalkies amb auriculars. En un moment donat, un Màster comunica als altres que el portal està a punt. En entrar els PJs a la sala, es queden meravellats mirant el muntatge. Durant uns breus segons es miren els uns als altres com si haguessin oblidat quin personatge interpretaven. Sense cap mena de dubte aquell portal era real, tant real com per fer desconnectar momentàniament del joc als jugadors més veterans. Minuts després, tots es trobaven en posició i el portal estava a punt de ser activat per primer cop.

Els llums de l'arc del portal varen anar-se encenent fins a il·luminar tota la sala. Al moment de màxima tensió, la banda sonora va desaparèixer i va ser substituïda per una conta endarrere. Coincidint amb el zero va començar-se a projectar sobre la tel·la central de l'arc una taca de llum que, sincronitzada amb un so "in crescendo" com de turbina d'avió, acabava convertint-se en un efecte d'aigua idèntic al de la pel·lícula en la qual es basa.

Poc després un tècnic (PNJ) s'acosta al portal per tal de transportar els queviures i aparells a l'altre costat. En aquell moment precís comença l'escena assajada prèviament. Els llums de l'arc es tornen de color vermell i un so d'alarma alerta que alguna cosa ha sortit malament. Mentre un tel d'incertesa cobreix els rostre de tots els PJs, unes mans misterioses s'enduen al tècnic de davant del portal cap a dins del mateix. Al moment apareix una estranya criatura vermella armada amb una llança (en realitat un PNJ maquillat i amb una màscara de làtex feta per maquilladors) que deixa inconscients a alguns del personatges i desapareix per la porta abans que ningú faci res per evitar-ho.

Potser les paraules es queden una mica curtes per descriure el que va passar. Gràcies a en Thinker (que crec que ho va penjar a youtube) i la Sybaria, que va muntar els vídeos, puc adjuntar a continuació les filmacions que vaig fer en el moment de l'accident del portal.



El pànic domina tota l'escena mentre els metges atenen als ferits, els tècnics analitzen què ha pogut fallar i els militars busquen a la criatura. Acaba de començar el segon acte de "Phase Zero 3.0: Elegidos".

(enllaç a la part final)

Taula rodona amb l'Eduard Pelegrí

Ahir per la tarda, la Càtedra de Programari Lliure de la UPC em va convidar a assistir a una taula rodona amb l'Eduard Pelegrí Llopart, enginyer de Sun i responsable, en part, de projectes com Apache, Jakarta-Tomcat, JSP o, més recentment, Glassfish. El meu interès era doble, atès que hi anava com a representant d'UPCnet però també com a membre de l'equip de la DFwiki.

L'acte es va celebrar a l'edifici Vèrtex. El convidat va començar fent una introducció explicant com s'havia adaptat Sun a la nova filosofia Open Source. Això va servir per trencar el gel i va aconseguir que la major part dels assistents s'animés a participar. No pretenc fer una crònica de tot el que va passar (perquè corro el risc que em tornin a sortir sis articles llargs), per tant intentaré resumir aquelles coses que vaig trobar més curioses o remarcables.

Un dels temes que més estona es va estar discutint va ser la coordinació entre els membres de l'equip. Quan es desenvolupa programari propietari (o privatiu), normalment existeix una documentació interna (documentació tècnica) i una externa (manuals d'usuari...). En el programari lliure es podria dir que gairebé tota la documentació és externa. Com a dificultat afegida, molt sovint en un mateix projecte hi solen participar diverses empreses d'arreu del món.

Algunes de les solucions de Sun em varen sorprendre molt. En un primer moment, la comunicació bàsica es realitza amb mailing lists i fòrums. Això permet una comunicació fluïda malgrat les diferències horàries entre països (no substitueix del tot les reunions, però pot evitar-ne algunes). A més, cada projecte disposa d'una wiki per tal de realitzar documentacions.

Fins aquí la organització no varia gaire de la major part dels projectes de programari lliure. Ara bé, Pelegrí va destacar la importància dels blocs. En un moment donat, Sun va animar als seus treballadors a obrir blocs per a què pengessis tot allò que els semblés interessant (fins i tot temes personals).

Com ens va explicar, un post d'un bloc sol ser autoexplicatiu, o com a mínim sol tenir els enllaços necessaris per entendre'l. Això fa que un article sobre un projecte pugui servir directament com a document de referència. A més, als comentaris és possible prendre decisions i discutir sobre els pròxims moviments a seguir.

Realment era una solució molt original i alhora molt útil. Pelegrí va explicar que un post d'un bloc serveix com a carta de presentació d'un projecte de cara a un possible client. Un article tècnic pot servir com a base per un document de direcció sempre i quan s'enllacin. I, lògicament, un article és també una eina de promoció.

Pelegri va parlar de la importància de treballar "out firewall" (o sigui, de cara a Internet). Gràcies a que tant els blocs com els fòrums solen disposar de sistemes de sindicació RSS (o ATOM), és possible usar serveis gratuïts com Google Reader o Yahoo Pipes per tal d'estar al dia de l'estat del projecte. Igualment, els repositoris de binaris i fonts (ja siguin Subversion, CVS...) disposen d'eines també gratuïtes d'administració que només són accessibles si les dades són públiques.

Un altre dels aspectes que també va destacar, fou la necessitat de tenir un cap pensant en els projectes. Per molt obert que estigui un programa, això no significa que les decisions es prenguin de forma anàrquica. És molt important que els projectes disposin d'arquitectures que permetin l'ampliació per diversos punts alhora. Igualment, les contribucions externes s'han de controlar o, com a mínim, els desenvolupador han de demostrar que estan interessats en el projecte a llarg termini.

Una de les claus de l'èxit del programari lliure és la capacitat de treure versions de prova molt dinàmicament. A Sun existeixen diverses freqüències de publicació de betas. La primera d'elles és la "nightly": es compila cada pocs dies, passa els mínims testos i està destinada als desenvolupadors interns del projecte. La segona s'anomena "weekly": es compila cada més temps, passa més controls i està destinat tant a personal intern com a usuaris extern que vulgui provar les noves funcionalitats abans que ningú. Finalment, les versions estables tarden molt més a sortir però ja han passat totes les proves que en garanteixen la qualitat.

A mode de conclusió, només diré que ha sigut curiós conèixer l'altre costat del programari lliure. La DFwiki (el nostre petit projecte Open Source) és un mòdul desenvolupat per gent externa (Dfwiki Labs) que intenta entrar al projecte mare (en aquest cas Moodle). Per primer cop, he pogut parlar amb algú que representa l'altre cara de la moneda. Algú d'un (més d'un) projecte gran que cada dia ha de vetllar perquè tot vagi a bon port.

ACTUALITZACIÓ: la càtedra de programari lliure m'ha passat un enllaç a la seva pròpia crònica.

REV per a neòfits (part 4)

NOTA: aquest article és la quarta part d'un article més gran. Potser seria recomanable llegir-se les parts anterior abans (part 1, part 2 i part 3).

Mentre els PJs (Personatges Jugadors) parlaven entre ells, jo caminava al costat d'un dels màster que anava vestit de militar. Vàrem acostar-nos als PJs, el màster els va donar-los l'equipament necessari per a la primera prova i els explicà en què consistiria.

La primera de les proves físiques per a la selecció de personal del projecte "MON" consistia en un rescat d'hostatges. Un dels punts més desconeguts i controvertits dels REVs són les escenes d'acció. Per a resoldre combats, els rols en viu han inventat una disciplina inspirada en l'esgrima anomenada "soft-combat" on s'usa, a parts iguals, la paraula i els moviments. Per als combats s'usen armes realitzades amb una ànima de fibra de vidre, recobertes d'espuma i acabades amb pintura de làtex. En cas d'impacte, el que ataca diu els punts de mal que fa (depèn de l'habilitat que tingui el personatge) i el que rep es resta els punts del seu total mentalment. Com es pot veure és molt senzill fer trampes, però no tindria gaire sentit fer-ne perquè tots es coneixien i no deixa de ser un joc.

La novetat d'aquesta partida eren les armes de foc. A primera vista eren pistoles de joguina que disparaven petits cilindres d'espuma. Tot i això, els màsters varen explicar que s'havien hagut d'encarregar a Estats Units perquè aquí a Espanya no n'arriben de tant bones. Totes disposaven d'espai per a més d'una bala i tenien un abast de cinc metres. Com a cosa curiosa, pocs dies després el bloc Gizmodo va publicar un article sobre el producte. Lògicament, el primer que vaig fer en tenir-ne una a les mans va ser disparar-me a mi mateix a boca de canó; com era d'esperar no feien cap mena de mal.

PNJ durant la primera prova física

Un cop acabada la prova física, un Màster va guiar als jugadors a una sala de dimensions reduïdes, il·luminada amb un fluorescent vermell i una taula amb sis cadires al voltant. Cadascú va seure i el màster els va explicar la prova. Es tractava d'imaginar que estaven en un globus que només podia aguantar a un d'ells i només ells disposaven d'informació vital per a la supervivència de la humanitat. La prova consistia en que cadascú intentés convèncer als demés que ell era el més indicat per sobreviure i arribar a un consens. El més graciós és que aquella prova era, per si sola, un joc de rol dins del propi joc.

La primera de les proves psicològiques

Hi va haver més proves físiques i psicològiques, però vaig decidir que era un bon moment per anar a veure què feien els empleats de Nexus mentrestant. Jo realment en sabia ben poc de la trama, així que no em podia ni imaginar tot el que m'esperava.

(enllaç a la part 5)

REV per a neòfits (part 3)

NOTA: aquest article és la tercera part d'un article anterior. Així que molt probablement no s'entén res si no es llegeix la primera i la segona part.

Estava a punt de començar la partida de Rol en Viu anomenada "Phase Zero 3.0: Elegidos". La història ens transporta a l'any 2017 (any a munt any avall). El lloc és la seu japonesa d'una macro-corporació anomenada "Nexus" que treballa amb la indústria armamentística. La trama s'inicia quan la secció X de l'empresa comença la selecció de personal per participar en el misteriós projecte "MON" (que significa "portal", en japonès).

Mentre els màsters (directors de joc) i PNJs (personatges no jugadors) entren a "La Capsa" (el centre cultural on es realitzava l'acte) per coordinar les primeres escenes, els PJs (Personatges Jugadors) es divideixen en dos grups de deu persones (més o menys). El primer grup interpretava la direcció i els responsables de la secció X i el segon els aspirants a formar part de l'equip del projecte "MON".

El personal de la secció X

De bones a primeres ja vaig elegir que seria més adient que un profà com jo anés inicialment amb el grup d'aspirants que desconeixen què s'està tramant. Així que, escortats en tot moment pels militars de Nexus (tots PNJs) vaig entrar darrera els jugadors per col·locar-me en algun lloc on no molestés.

Els candidats durant els primers minuts de joc

En un REV es mesclen dues realitats: la del joc i la del món real. Jo formava part del món real i només era un observador del joc, per tant no podia interaccionar en cap moment amb les escenes. Per aquest motiu, la normativa recull que qualsevol persona que tingui un braç pujat mostrant el puny tancat per sobre del cap es considera invisible. Així, quan passava d'una habitació a una altra, havia d'anar en compte de pujar el puny per tal de no confondre als PJs i PNJs. Igualment, quan un màster està fent indicacions o aclariments als jugadors, també puja el puny perquè la resta vegin que no hi pot interaccionar.

Després d'escoltar al director del projecte "MON" van demanar a cada PJ de l'escena que es presentés i expliqués al demés quin era el motiu que l'havia dut allà. Els aspirants simulaven ser els millors militars d'arreu del món: un SWAT d'Estats Units, una infermera de campanya de l'exèrcit israelià, un membre de la guàrdia vaticana de l'exèrcit Suís... Acabades les presentacions, van separar-los en dos equips de cinc per tal que, mentre uns passaven les proves físiques de selecció, els altres passessin les psicològiques.

En separar-se els equips, vaig començar a seguir als que estaven a punt de fer una prova física. Realment, fins al més mínim detall recordava una autèntica selecció de personal.

(anar a la part 4)

REV per a neòfits (part 2)

NOTA: aquest article és la segona part d'un article anterior. Així que molt probablement no s'entén res si no es llegeix la primera part.

Tot parlant amb els màsters (directors de joc) de "Phase Zero" vaig començar a comprendre que tot el muntatge que estava a punt de veure aquella nit a "La Capsa" em seria difícil d'oblidar. En cap moment es va parlar d'un pressupost concret, però després d'haver-ho viscut, puc assegurar que no es deuen obtenir gaires guanys.

Per a participar en l'esdeveniment, un PJ pagava 30€ i un PNJ 10€. El preu incloïa part de l'atrezzo i el sopar, així que trobo que és un preu molt baixi comptant que segurament s'han gastat molt més preparant-ho tot. Cada PJ sol gastar-se entre 15 i 60€ per a vestir-se (depenent de si ja té material acumulat d'altres REV o no), a més, els propis organitzadors poden deixar part de la indumentària. Els preus tant baixos es deuen a què gran part del material es pot aprofitar d'un REV a un altre.

En el cas de "Phase Zero" aquesta és la la cinquena partida, així que ja disposen de molta experiència i material. El nombre de places per a PJ i PNJ és limitat i solen acabar-se pocs dies després d'obrir la convocatòria. Tant és així que la gran demanda d'aquesta edició ha obligat a celebrar dos cops la partida amb dues setmanes de separació entre elles.

Jugadors a punt de començar la partida

A les onze els màsters ens reuneixen a tots i ens expliquen la normativa del joc. "Phase Zero" és un joc englobat dins del gènere "Survival Horror", així que hi ha grans dosis d'acció i és molt important evitar accidents. La normativa era força extensa, però en destacaré els que més em van sobtar:

• No es pot lluitar ni córrer a les escales. Si esteu sent perseguits per algun enemic i arribeu a les escales, tots dos les baixareu tranquil·lament i mantenint les distàncies, l'acció continuarà un cop a baix.
• Igualment, no es poden tancar les portes de cop, i molt menys si esteu en una escena d'acció. Si sou perseguit i voleu tancar la porta esteneu la mà i digueu "puerta cerrada", doneu temps a que el perseguidor es pari i tanqueu la porta.
• Durant els combats i els escenes d'acció, només es poden usar els elements adaptats. Durant tot el joc es trobaran objectes recoberts d'espuma que es podran fer servir, però queda terminantment prohibit fer-ne servir d'altres.
• Tot i que les armes estiguin embuatades ("acolchadas" en castellà) i no facin mal, no piqueu fort. Es tracta de simular un combat.
• Només es poden obrir les portes marcades amb una cinta groga, la resta no formen part del joc.

Mentre l'explicació s'anava acabant, alguns PNJs van començar a preparar el sopar. Hi havia amanida de primer, pizza de segon i un làctic de postres. Donat que jo no havia pagat res per assistir vaig decidir desaparèixer abans que me n'oferissin (cosa que de ben segur hagués passat). Era una simple qüestió de karma.

A les dotze va començar la partida. Em trobava a pocs minuts del meu primer REV i continuava sense veure res que recordés la imatge violenta, marginal i degenerada que s'intenta vendre a la televisió quan es parla dels jocs de rol. És que potser la televisió pot mentir?

(Anar a la part 3)

REV per a neòfits (part 1)

NOTA: aquest article és molt llarg, així que he decidit partir-lo en diverses parts que, tot i que també són molt llargues, com a mínim seran més fàcils de llegir.

Des de finals del segle XX, poques paraules causen tant rebuig irracional com els jocs de rol. Per algun motiu, els mitjans de comunicació han decidit que tots els crims violents dels quals no en poden trobar un motiu immediat han d'estar relacionats amb sectes i/o jocs de rol. La pressió mediàtica és tal que molts jugadors amaguen el fet i moltes associacions es veuen obligades a tancar. Tot i que el propi govern espanyol (a la "web del estudiante") ha emès un comunicat oficial en defensa dels jocs de rol, encara avui en dia molta gent és menyspreada per jugar a aquests jocs.

Recentment, he tingut l'oportunitat de ser espectador en una partida de rol en viu (REV). Als rols en viu la interpretació del personatge es realitza actuant i, sense cap mena de dubte, és la modalitat de joc que pitjor premsa s'enduu. El concepte no és molt diferent d'una obra improvisada de teatre. A cadascú se li entrega una fitxa de personatge i els directors de joc creen un context per tal que es pugui començar i guien la història un cop començada. La fitxa indica quines habilitats té el personatge així com les relacions inicials amb la resta de jugadors.

El passat cap de setmana es va celebrar al Prat de Llobregat "Phase Zero 3.0: Elegidos", una història inspirada en el cinema de terror, sèries de ciència-ficció com "stargate" i videojocs com "Resident Evil". La temàtica m'interessava i, veient el meu interès, em van proposar anar com a espectador. Lògicament vaig acceptar pensant que m'ho oferien com un favor especial, però un cop allà vaig comprovar que era habitual que a les partides hi hagués més de mitja dotzena d'espectadors que gaudissin de la partida sense actuar a la història.

La partida es celebrava al centre lúdic anomenat "La Capsa". Havien demanat tots els permisos necessaris per disposar de tot l'edifici a partir de les 12 de la nit. Jo vaig arribar a les nou del vespre, hora en què s'havia convocat als jugadors (els organitzadors hi eren des de les 9 del matí preparant-ho tot). La trobada era al bar del centre, allà em varen presentar a tothom. En total érem aproximadament una trentena de persones d'entre vint i trenta-cinc anys. Entre els jugadors hi havia dissenyadors gràfics, informàtics, empresaris, estudiants de biologia, medicina i ,fins i tot, un mosso d'esquadra. Hi havia gent vinguda de tota la geografia espanyola i, per tant, l'idioma predominant era el castellà.

PJs pocs minuts abans que comenci la partida

Vaig descobrir que en els REVs existeixen quatre rols (mai més ben dit) diferents:

• Director de joc o Màster: són els responsables de l'event, des de fa mesos treballen en l'elaboració de l'argument, dels personatges i de l'atrezzo. Durant la partida poden interpretar personatges, responen les preguntes dels jugadors i vetllen perquè en tot moment es respectin les normes del joc.
• Personatge Jugador o PJ: són l'ànima de la partida. Porten setmanes preparant la vestimenta i el personatge que els han donat. Disposen d'una fitxa on se'ls explica tota la història del personatge fins al moment d'inici de la partida, però són lliures d'actuar com ells creguin més adient.
• Personatge No Jugador o PNJ: interpreten el paper d'extra. Els PNJ són guiats pels Màsters durant tota la partida realitzant múltiples personatges depenent de l'escena. Tant els pot tocar fer d'enemic/alienígena/zombie com de company/carn de canó/treballador genèric en una escena concreta.
• Personatge Jugador Dirigit o PJD: són PJs normals però on, en certes escenes, és possible que els màsters els diguin què han de fer.
  

Tot i que aquesta és la classificació oficial, pel que vaig veure existeixen dos grups de persones més:

• Personal de suport: tècnics de so, d'imatge, maquilladors... necessaris per a què es pugui celebrar l'esdeveniment. Definitivament, muntar un REV porta moltíssima feina i mesos de preparació.
• Observadors: en aquest cas jo i quatre persones més (més o menys). Tot i no tenir cap funció específica dins del joc, tots anàvem armats amb càmeres fotogràfiques i de vídeo per tal de deixar testimoniatge multimèdia de tot el que succeeixi.

Sense cap mena de dubte, la imatge de tres o quatre persones conspirant a les fosques (com sempre es planteja el tema) s'anava esvaint de la meva ment.

(continua a la part 2)

Perquè GNU-Linux necessita Compiz/Beryl

Per als que no sabeu què és GNU-Linux, potser us convindria llegir alguna cosa abans que aquest article. Per posar-ho fàcil només diré que actualment existeixen altres sistemes operatius que no són Windows (90% de la quota de mercat, pam a munt, pam avall), com MacOS (5%) o GNU-Linux (4'5%).

Una de les coses curioses de GNU-Linux (una de tantes) és el fet que disposa de més d'una interfície gràfica possible. Així, en el mateix ordinador un usuari pot anar amb KDE, un altre amb Gnome i un altre amb Xfce, entre d'altres. Els últims afegits a les interfícies de GNU-Linux han estat els efectes tridimensionals mitjançant Compiz o Beryl (poso els dos en espera de la enunciada fusió que mai arriba). Els resultats són comparables (si no superen) als de sistemes operatius d'última generació com Windows Vista o MacOS.

A continuació adjunto un primer vídeo de Compiz en funcionament:



I un altre de Beryl:



Els nous efectes han provocat una certa controvèrsia dins la comunitat "linuxera". Els més veterans acusen a la novetat de ser una pèrdua de temps i rendiment innecessari, i creuen que més valdria fer coses més útils. Per la seva part, la majoria dels nous usuaris solen deixar-se'l connectat perquè els agrada veure els efectes. També cal tenir en compte que molts dels veterans són defensors del mode consola com a únic mètode de configuració i que molts dels nous usuaris s'instal·len GNU-Linux per provar (tot i que molts dels que el proven acaben quedant-se'l).

Des del meu punt de vista, Compiz em permet ensenyar la meva distribució Ubuntu del portàtil sense avergonyir-me d'usar un sistema operatiu minoritari. A més, he provat Windows Vista i puc dir que els efectes 3D de Compiz saturen molt menys la màquina que el Windows Aero (i quan dic molt menys és moltíssim menys).

Cada dia hi ha més usuaris que usen GNU-Linux. Majoritàriament perquè Windows Vista no sembla estar funcionant com hauria i perquè la distribució Ubuntu és impressionantment fàcil d'usar i configurar. Malgrat tot, crec (i és una opinió 100% personal) que si GNU-Linux no comença a incorporar novetats visuals com Compiz, arribarà un punt on l'usuari "d'estar per casa" preferirà no provar-lo perquè en els altres sistemes "això que el botó de tancar es posi a brillar i em somrigui és més maco".

És només una opinió. I vosaltres, què opineu?

Benvinguda

M'agradaria pensar que la veu de T és corrosiva, amarga, tant àcida que val més prendre's sals de fruita abans de llegir-la. Tot i això, de moment es tracta del meu primer bloc personal (segons softcatalà "bloc" és la traducció de "weblog"). Si em preguntessin sobre els meus interessos no sabria que respondre, així que respondré exposant fets de la meva vida i que cadascú en tregui conclusions.

Com a bon fill del demà que sóc, vaig rebre tres estímuls educatius diferents quan era petit: la família, l'escola i els raigs catòdics del televisor. Vaig néixer en el si d'una família normal de Girona. Si fos un estat es podria considerar aconfessional, de centre-esquerra i governada per dos partits majoritaris. D'ells vaig aprendre a defensar totes les decisions i actuar en conseqüència. L'escola fou, si més no, curiosa. Des de primer de primària vaig estudiar en un col·legi de l'opus dei. Com a país seria inclassificable, atès que un país on no hi ha dones no te massa futur. Allà vaig aprendre que tots els credos encerten en algunes coses i, per tant, val la pena conèixer-los abans de criticar-los. Finalment la televisió, si fos un estat seria totalitari, sense llibertat d'expressió i amb el funcionariat més irresponsable que hagi existit mai. Ella em va ensenyar tot allò que em mancava per viure en societat.

La meva addicció a les noves tecnologies m'ha portat a llicenciar-me en informàtica a la FIB (Facultat d'Informàtica de Barcelona). Durant el camí que suposa la carrera he aprés que el món és prou complicat com per descobrir una cosa nova cada dia. Sempre movent-me entre la meva visió particular i l'ànsia de crear he acabat combregant amb els principis del programari lliure.

Crec que el coneixement hauria de ser lliure i gratuït per a tothom. Per això últimament m'he especialitzat en eLearning. Fa uns quants anys que formo part del projecte DFwiki (la F de la qual és l'inicial del meu nom). La DFwiki és una wiki destinada a ensenyament per al programari Moodle (segons softcatalà, "programari" és software). L'hem armat força grossa i estic força orgullós de com està anant tot plegat.

Fins aquí les primeres pinzellades de la meva vida. Voldria acabar dient que no pretenc fer un diari personal sinó un espai on pugui expressar les meves opinions i publicar curiositats sobre els temes que m'interessen. Malgrat tot, sé perfectament que a cada article donaré una part de mi mateix que romandrà en vosaltres per no tornar-me mai més.