El mussol transformer

Com que per fi som divendres i sembla que la setmana ha sigut densa per a molta gent (m'incloc entre ells), m'he decidit a publicar un petit vídeo sobre animals, que ara fa temps que no ho feia.

En aquest cas es tracta d'un vídeo que he vist al bloc de Machacas.org que parla d'un peculiar mussol que disposa d'un mecanisme de defensa interessant. Suposo que el vídeo déu ser molt conegut i la majoria ja l'heu vist, però jo l'he descobert aquesta setmana.

Transformer Owl


Pel que he indagat, es tracta del mussol africà Ptilopsis leucotis. Si no fos perquè és un ocell, sense cap mena de dubte entraria al meu rànquing d'animal de companyia preferits, es clar que ho tindria molt difícil per guanyar a l'slow loris.

Mr Hipo i la nostàlgia

Per algun estrany alineament còsmic, aquest cap de setmana l'Alba i jo hem tingut una sessió de nostàlgia tot buscant sèries de la infància a youtube (no ens enganyem, a tots ens ha passat algun cop). El resultat ha sigut tres dies seguits amb la tornada enganxada i la descàrrega íntegra de la sèrie, i del llargmetratge, de Los Aurones (si no recordeu a en Poti-Poti passeu-vos pel sempre imprescindible Ion Litio).

Mentre buscava si es podia aconseguir una altra sèrie de putxinel·lis de la D'Ocon molt menys coneguda anomenada El món màgic del màgic Bruffi (intro aquí), em vaig trobar amb un dels records incompresos de la meva infància. Sense voler, em vaig veure transportat, un altre cop més, al passat.

Devia ser l'any 1987, pam a munt pam avall. Dins la boira dels meus records, estic a casa l'àvia berenant assegut a terra, amb la televisió engegada i jugant amb uns peculiars micos de colors amb velcro a les extremitats que havien passat per les mans de tots els cosins i el germà abans d'arribar a les meves. Estem sols, però sé que d'aquí una estona arribarà la mare, justament quan faltin pocs minuts perquè comenci l'emissió del capítol de V (encara no sabia que en farien un remake, ni tant sols sabia que coi era això).

No és que em faci falta la tele, jo amb els meus micos estic més que entretingut. El cas és que en acabar el programa avorrit de mitja tarda que estan fent (no el recordo, però suposo que devia ser com els d'ara... però amb muscleres) va començar el que vulgarment s'anomena programa de "rellenu". En aquest cas es tracta d'una sèrie de dibuixos animats anomenada Mr. Hipo. No em pregunteu perquè, però aquells capítols de sis minuts estaven a punt de quedar-se'm gravats gairebé tant com l'escena del ulls del dolent de Roger Rabbit (si, aquella) o l'escena on en Gohan s'alimentava de la cua d'un dinosaure encara viu (tanta teràpia i vaig jo i us ho recordo).

Mister hipo (MR Hiccup) 01


Com el propi nom indica, la sèrie tracta bàsicament d'un senyor molt formal que pateix de singlot crònic. Per acabo-ho d'arrodonir, els bromistes dels pares van i li posen Hipo de nom. Això si, lluny del dramatisme de la situació, el pobre Mr. Hipo decideix prendre's la vida amb filosofia i aprofita sempre que pot la peculiar habilitat.

Pel que sabré anys després, la sèrie va arribar als 39 capítols, però suposo que a Espanya en devien arribar ben pocs perquè un dels dos que m'he baixat és l'únic que recordaré. Concretament és el d'un nen que se li escapa un globus i se li enganxa en un arbre, just a l'altura per a que el bon senyor Hipo li pugui recuperar en un espasme involuntari.

Mister hipo (MR Hiccup) 02


Com moltes altres coses que encara no sé, una de les principals dificultats que tindré per trobar la sèrie (a part de no buscar-la activament) és no fixar-me ens els textos dels crèdits del començament. I és que, per A o per B jo juraré que es tracta d'una de les típiques sèries d'animació de l'est (l'argument i el dibuix ajuden a la confusió), també conegudes per animació koniec (encara falten molts anys perquè descobreixi què vol dir aquesta mena de renec). Si fos tant observador com el meu germà, me n'adonaria que tots els noms dels autors són italians i que en realitat és diu Mr.Hiccup. La sèrie va ser produïda per un estudi molt independent anomenat Italtoons Corporation, que em sorprendrà en el futur quan descobreixi que va produir I Married a Strange Person! (1997) del genial Bill Plymton.

En iniciar-se la música d'inici la realitat m'arrossega de nou al futur que m'és present. Intento per tots els mitjans quedar-me allà on sóc per descobrir perquè aquella petita animació, que a tota la meva generació li va passar desapercebuda, a mi em va entrar al cap per no sortir-ne mai més. M'agafo als mobles, a les figuretes de porcellana i als sofàs amb decoracions florals, però tot és inútil. Un timbre multitemporal separa els meus jos. En el passat, la mare truca al timbre per veure el capítol de V. En el futur, un missatge al mòbil em recorda qui sóc mentre l'ordinador m'informa que acaba de finalitzar la descàrrega del capítol de Mr.Hiccup i que procedeix a baixar-se l'últim capítol del remake de V. Som a casa.

Google Cloud Print, la impressió segons Google

AVÍS: ja sé que m'ha quedat una mica llarg l'article, però amb el temps que feia que no publicava suposo que tenia mono d'escriure :-)

Quan fa uns mesos Google va presentar la beta del seu sistema operatiu Chromium OS (si no sabeu de què parlo passeu per aquest article) va prometre que l'usuari no s'hauria de barallar amb configuracions del maquinari ni drivers per a fer servir el sistema operatiu. El problema és que aquesta promesa és força difícil de complir, sobretot mentre els fabricants ignorin els estàndards, així que la resposta general va ser força incrèdula.

No ha sigut fins aquesta setmana quan al bloc de Chromium (via Despuesdegoogle) s'ha confirmat un primer pas per solucionar un dels esculls més complicats que tenia la política sense drivers de Chromium OS: la impressió. No és que no sigui viable un sistema d'impressió sense drivers, de fet fa més de vint anys que es van definir el protocols per aconseguir-ho, simplement és que els fabricants no el dóna la gana i prefereixen tenir lligat al consumidor tant en la venta de cartutxos com en el propi programari.

Esquema de Google Cloud Print (Chromium)

La proposta de Google passa, com no podia ser d'una altre manera, per una solució al núvol. El nou servei del gegant d'Internet s'anomenarà Google Cloud Print i, pel que s'ha dit de moment, disposarà d'algun sistema per poder compartir la impressora per Internet, suposarem que associat a la compte de Google. Així, des de qualsevol dispositiu on sigui possible loguejar-se a Gmail, seria possible enviar impressions directament a les impressores on tinguem accés.

De moment ningú es posa d'acord en si el Google Cloud Print és una gran idea o una absoluta pèrdua de temps. La veritat és que després de Wave i Buzz un ja no sap què pensar dels serveis del Cercador. Em temo que només el temps ens dirà si el nou servei arribarà a bon por, però això no treu que susciti preguntes interessants. Anem a pams.

Quina gràcia té Google Cloud Print?

Jo n'hi veig forces, però la que em crida més l'atenció és la possibilitat d'imprimir des de dispositius on no és possible connectar una impressora o generar arxius. D'aquí un temps, qui més qui menys tindrà un dispositiu amb capacitat de navegació, ja sigui un mòbil, una consola, un reproductor multimèdia, un lector d'eBooks... i serà possible fer compres per Internet o ves a saber què. Cal tenir en compte que els vols low cost encara t'obliguen a portar el paper imprès, i el mateix passa amb moltes altres compres en línia.

Un altre dels aspectes interessants és que tota la gestió de cues d'impressió estarà al núvol. Això vol dir que amb una interfície semblant al correu electrònic és possible repassar el nostre històric d'impressions, fer cerques, tornar a imprimir un treball en alguna altre impressora o, simplement, exportar-los en formats digitals sense necessitat de solucions propietàries. A més, al tractar-se de formats per a impressió, no serà difícil exportar a epub o pdf per llegir-lo en lectors d'eBooks.

I quin és l'interès de Google en tot això?

Bàsicament pot ser un negoci rentable. Lògicament, Google Cloud Print no només serviria per donar accés a la impressora de casa o de l'oficina, sinó que també obre la porta a poder fer servir impressores públiques, que no gratuïtes, com ara copisteries o botigues de fotografia. Cal tenir en compte que actualment la majoria de les cadenes de revelat de fotos disposen de la capacitat d'enviar les fotografies des de casa per Internet, obrir aquesta possibilitats a les copisteries locals no sembla una mala idea.

Per un altre costat també hi ha el tema de la publicitat. Als fòrums molta gent ha fet comentaris sarcàstics sobre si Google incrustarà publicitat a les impressions. Lògicament no seria una bona idea perquè llavors la gent preferiria imprimir en PDF i esperar-se a casa. Tot i això, si pensem en una interfície web per gestionar les cues d'impressió és fàcil imaginar-se la publicitat contextual a la que ens té acostumats. Per un altre costat, perquè no disposar d'un sistema gratuït d'impressió on l'enviament es cobreixi amb els anuncis?

Ningú posa en dubte que Google Maps és un negoci altament rentable i crec que amb aquest servei volen continuar amb la seva línia de gran intermediari. Si obren el servei a les copisteries locals, que molts cops no tenen la capacitat d'obrir una botiga virtual, crec que fins hi tot ho faria servir algun cop. Per un altre costat, suposo que en primera instància permetrà impressions normals en ps però no tardaran en agafar també foto-llibres o formats editorials per edicions a la carta. Per no parlar de les botigues de eBooks.

Llavors, quines pegues hi ha?

La primer potser seria "què coi n'ha de fer Google del que imprimeixo". I hi ha una part de veritat en tot això. El dia que el don't be evil desaparegui estarem ben fotuts... bé, més fotuts.

La segona pega important és que com únic sistema per imprimir des de Chromium OS és una mica massa limitat. El sistema en el núvol està molt bé com a concepte, però hi ha molt poca gent actualment que tingui la impressora de casa connectada a la xarxa o amb un ordinador obert en 7x24 per fer de servidor. A més, això implica que Chromium OS no permet connectar una impressora per usb... o potser ens tenen preparada alguna sorpresa més, qui sap.

I potser la principal pega és que de moment no és més que un concepte, i és que encara hi ha molts aspectes tècnics per solucionar. S'haurà de veure si els fabricants es prenen seriosament la proposta i ofereixen solucions natives o si, per un altre costat, s'haurà de fer servir sempre un ordinador intermediari.

La veritat és que hi ha molt poques empreses que tinguin el potencial per tirar endavant una bestiesa com aquesta i Google n'és una d'elles. Veurem en què queda tot plegat.

T Old Roman, la tipografia de La Veu de T

Un cop més, s'ha produït un KO tècnic al bloc. Entre la setmana santa a Menorca, la feina i que no passa res interessant a la Xarxa des de fa mesos, m'ha sigut impossible publicar. La veritat és que les previsions tampoc són molt optimistes en aquest moment, així que tampoc puc assegurar que no tornin a passar algunes setmanes entre post i post.

En tot cas, avui estava fent una tipografia per a Arcaron i me n'he adonat que mai he parlat sobre la tipografia que acompanya la capçalera i els gràfics de La Veu de T. La veritat és que fa temps que sóc aficionat a les tipografies, encara que mai he tingut temps de posar-m'hi seriosament.

Comparativa entre T Old Roman i Nimbus Roman No9

La història d'aquesta tipografia que he anomenat T Old Roman és tant antiga com el propi bloc perquè, de fet, està feta expressament per aquest. Ja he comentat algun cop que el bloc va néixer dins la meva ment un any abans de publicar la benvinguda. Vaig invertir forces dies en plantejar-me la imatge que volia donar, juntament amb la paleta de colors, el logotipus, el disseny de les il·lustracions... vaig creure que podia ser interessant fer una tipografia pròpia. Així que vaig començar a investigar.

Volia una font que fos llegible i decorada (Serif) però tampoc volia passar-me mesos dissenyant-la, així que vaig decantar-me per modificar-ne una de ja existent. La meva primera idea va ser modificar la famosa Times New Roman, però com que la llicència no era lliure, vaig decantar-me per la versió GPL anomenada Nimbus Roman No9.

El programa Font Forge i la T Old Roman

Per a modificar la tipografia vaig fer servir Font Forge, un programa de codi obert que, per a molts, és un dels millors programes d'aquest estil. La veritat és que és relativament senzill de fer servir i és molt complert. Tot modificant la Nimbus Roman No9, vaig afegir tot allò que volia: nombres old style, consonants més llargues, serif més subtils i vocals una mica més arrodonides.

El resultat final va ser una Old Roman un xic més estilitzada i que a molta gent li sembla torta, i en part tenen raó perquè vaig eliminar algunes de les correccions òptiques de la font original. Decididament no és una tipografia perfecte, però que voleu que us digui, m'agrada com queda.