Perquè anomenen programes al programari?

Un programa no és més que el conjunt d'accions ordenades que es realitzaran per a assolir una finalitat. Per aquest motiu, podem parlar d'un programa de festa major o del programa d'una assignatura.

En el cas de la festa major, anomenem programa a aquell típic llibret on es descriuen, per cada dia, totes les activitat que es realitzen. En el cas d'una assignatura, un programa seria la llista dels temes que s'impartiran i en quin ordre es farà. Però, quan es filtrà aquesta paraula a la informàtica?

Segons la teoria més estesa, la paraula programa, informàticament parlant, prové del projecte Manhattan, d'on va sorgir la Bomba Atòmica. S'acostaven els anys 30 del passat segle XX quan un científic anomenat Vannevar Bush va ser nomenat director de la “Office of Scientific Research and Development”. Aquesta agència estava destinada íntegrament a donar suport a les investigacions dels científics pagats pel govern i, en última instància, per l'exercit.

Vannevar Bush (Wikipedia)

La recent descoberta física relativista prometia un nou futur per a l'home, però també complicava de mala manera el mètode científic. La quantitat de càlculs complexes que requeria aquesta revolucionària forma d'entendre la realitat feia que el model clàssic d'observació, hipòtesi, predicció, experimentació i tesis es comencés a quedar curt. Així, per primer cop en segles, es va posar en dubte la definició de mètode científic, tot afegint el càlcul com etapa amb entitat pròpia (fet que tornarà a passar a finals del segle XX substituint “càlcul” per “simulació”, un concepte ja orientat a la branca matemàtica de la computació).

Poc abans d'iniciar-se oficialment el projecte Manhattan, l'equip de V.Bush va inventar un sistema per tal que els científics poguessin obtenir els resultats dels càlculs en poc temps. Per fer-ho va crear una oficina dedicada única i exclusivament a resoldre operacions matemàtiques mitjançant les calculadores d'aquella època.

Cada dia, desenes d'oficinistes (principalment eren dones) rebien una llista d'operacions. Els elements de la llista especificaven les operacions a realitzar, de quines operadores arribarien les dades i cap a quina operadora s'enviarien els resultats. De fet, cap operadora coneixia la finalitat del seu treball. S'aplicava el concepte de “cadena de muntatge” a les matemàtiques. Aquests llistats d'operacions varen ser anomenats “Programes”.

Diagrama d'un procés de càlcul col·laboratiu

Aquest sistema va tenir tant d'èxit que quan l'any 1946 es va presentar en societat l'ENIAC, considerat el primer ordinador de propòsit general, va agafar-se la mateixa paraula per a definir la seqüència d'operacions que podia fer seguides amb una mínima intervenció humana. O sigui, una programa informàtic de tota la vida.

NOTA: és molt possible que aquesta llegenda sigui, en part, certa. De fet, fins al començament dels noranta, eren força populars els centres de càlcul, que no eren més que cadenes de muntatge per a càlculs complexos. Tot i això, el context històric ha provocat que el mite es nodreixi amb les imatges de les grans sales de calutrons del propi projecte Manhattan.

Operadores usant calutrons (Wikipedia)

William Shatner o "ell pot"

Normalment intento limitar el nombre d'articles basats en vídeos perquè no vull que La Veu de T es converteixi en un vídeobloc. Però si tenim en compte que és divendres, que l'últim article va ser tècnic i que fa gairebé un més que no poso un tub, tampoc passarà res.

En William Shatner és un actor de l'antiga fàbrica de somnis anomenada Hollywood. Actualment el podem veure a sèries com Boston Legal, on interpreta a un advocat. Tot i això, la majoria de la gent el coneixerà per ser el mític capità Kirk de la sèrie Stat Trek.

Durant la celebració de la Science Fiction Film Awards de l'any 1978, en William Shatner va fer una peculiar interpretació de la cançó Rocket Man de l'Elton John. Us deixo amb en William Shatner.

William Shatner's Rocket Man



L'actuació va passar a la història de la televisió i ha sigut parodiada a molts llocs (per desgràcia tots ells amb copyright, o sigui amb poca durada al youtube).

Stewie's Rocket Man (Family Guy)


Però crec que una de les millors parodies és la que el propi Shatner va fer durant la gala d'Star Wars (si, i no m'he confós de nom). I és que no hi ha res millor que riure's d'un mateix.

Shatner Singing to Lucas


Com diria el senyor Spock, que tingueu una vida llarga i pròspera (i fins al pròxim article).

Com posar a Blogger els enllaços a la Tafanera o a Menéame

Fa un parell de dies vaig rebre aquest mail al correu del bloc (si si, aquest que comença per "laveudet" i acaba amb "gmail.com" i que està disponible a la part dreta):

Hola!

Avui he descobert el teu bloc i m'he fixat que a sota de cada entrada, ofereixes al lector l'opció d'afegir la notícia a menéame, a la tafanera, etc. M'agradaria posar-ho al meu bloc (http://empremtes.blogspot.com), però no sé com es fa. És molt complicat?

Gràcies!

No és el primer cop que m'ho pregunten, així que he decidit publicar una petita explicació que vaig enviar a les felines amigues de Cat People fa uns mesos. Ho vaig extreure d'algun altre bloc però no me'n recordo de la direcció. Si l'autor llegeix aquest article, que posi un comentari i posaré una actualització amb la direcció immediatament.

Com afegir les icones de menéame a blogger

0.- L'explicació està plena de codi XML, no us espanteu. A més, Blogger no m'ho ha posat gaire fàcil, així que el format del codi no és precisament llegible.

1.- Aneu a "Plantilla-> Edición de HTML"

Accés al codi HTML

2.- Feu clic a "Descargar Plantilla Completa" i descarregueu-vos l'actual. sempre anirà bé tenir una còpia se seguretat per si alguna cosa surt malament.

Fer una còpia de seguretat

3.- Marqueu "Expandir plantillas de artilugios" per veure tot el codi de la pàgina.

Veure tot el codi HTML

4.- busqueu on posa quelcom de l'estil:

<!-- quickedit pencil -->
<b:include data='post' name='postQuickEdit'/>
</span> </p>
<p class='post-footer-line post-footer-line-2'>
<span class='post-labels'>
<b:if cond='data:post.labels'>
<data:postLabelsLabel/>
<b:loop values='data:post.labels' var='label'>
<a expr:href='data: label.url' rel='tag'><data:label.name/>
</a><b:if cond='data:label.isLast != "true"'>,</b:if>
</b:loop>
</b:if>
</span></p>
<p class='post-footer-line post-footer-line-3'/>
</div>
</div>
</b:includable>

5.- El codi que posareu serà

<br/>
<a expr:href='"http://del.icio.us/post?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://www.feedforall.com/delicious.png' style='border:none;'/></a>
<a expr:href='"http://meneame.net/submit.php?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://img243.imageshack.us/img243/5545/meneame1vs2.png' style='border:none;'/></a>
<a expr:href='"http://tec.fresqui.com/post?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://img110.imageshack.us/img110/6861/fresquiwo3.gif' style='border:none;'/></a>
<a expr:href='"http://latafanera.net/submit.php?url=" + data:post.url' target='_blank'><img align='absbottom' alt='Tafaneja aquesta notícia' src='http://latafanera.net/rebost/blogger-tafanera.gif' style='border:none;' title='Tafaneja aquesta notícia'/></a>

i anirà entre el "</b:if>" i el "</span></p>".

6.- Us quedarà més o menys així:

<!-- quickedit pencil -->
<b:include data='post' name='postQuickEdit'/>
</span> </p>
<p class='post-footer-line post-footer-line-2'>
<span class='post-labels'>
<b:if cond='data:post.labels'>
<data:postLabelsLabel/>
<b:loop values='data:post.labels' var='label'>
<a expr:href='data: label.url'
rel='tag'><data:label.name/>
</a>
<b:if cond='data:label.isLast != "true"'>,</b:if>
</b:loop>
</b:if>

<br/>
<a expr:href='"http://del.icio.us/post?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://www.feedforall.com/delicious.png' style='border:none;'/></a>
<a expr:href='"http://meneame.net/submit.php?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://img243.imageshack.us/img243/5545/meneame1vs2.png' style='border:none;'/></a>
<a expr:href='"http://tec.fresqui.com/post?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://img110.imageshack.us/img110/6861/fresquiwo3.gif' style='border:none;'/></a>
<a expr:href='"http://latafanera.net/submit.php?url=" + data:post.url' target='_blank'><img align='absbottom' alt='Tafaneja aquesta notícia' src='http://latafanera.net/rebost/blogger-tafanera.gif' style='border:none;' title='Tafaneja aquesta notícia'/></a>

</span> </p>
<p class='post-footer-line post-footer-line-3'/>
</div>
</div>
</b:includable>

7.- Deseu els canvis

Desa els canvis

8.- I ja hauria de funcionar

Tachan!

Per si no us n'heu adonat, tot els enllaços són iguals. Anem a veure quin és el format:

<a expr:href='" http://meneame.net/submit.php?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://img243.imageshack.us/img243/5545/meneame1vs2.png' style='border:none;'/></a>

De cadascun dels article se n'agafa la url i el títol. Pel que a mi respecta aquesta codificació és errònia i hauria de ser:

<a expr:href='" http://meneame.net/submit.php?url=" + data:post.url + "&title=" + data:post.title + "' target='_blank'><img align='absbottom' src='http://img243.imageshack.us/img243/5545/meneame1vs2.png' style='border:none;'/></a>

Però al blog d'on ho vaig treure ho feien així i no filaré tant prim.

NOTA: no totes les plantilles de Blogger són iguals, i molt menys si ja heu fet canvis sobre l'HTML. És possible que us costi una mica localitzar on posar el codi.

NOTA: perquè els de Blogger posen tant difícil publicar fragments de codi font. Vull una etiqueta <code> o alguna cosa per l'estil ja!

ACTUALITZACIÓ: en un dels comentaris, el/la lector/a Hinfra ha comentat que falta un enllaç a remoume.net. Doncs bé, per afegir-lo només cal posar el codi.

<a expr:href='"http://remoume.net/submit.php?url=" + data:post.url' target='_blank'><img align='absbottom' alt='Remou aquesta notícia' src='http://remoume.net/bloc/images/ruc.gif' style='border:none;' title='Remou aquesta notícia'/></a>

just sota de l'enllaç a la tafanera.

11 motius que poden acabar amb un bloc

AVÍS: aquest és l'article número 50 de La Veu de T
Fa pocs dies, l'autor del bloc despuesdegoogle va a anunciar que s'estava pensant deixar d'escriure. Ja ho he comentat en altres articles, però considero despuesdegoogle una de les principals influències de La Veu de T. Les seves opinions han sigut sempre una referència per aquest petit bloc.

Segons els famosos estudis de Technorati, el 50% dels blocs es moren abans dels tres mesos de vida (no és especialment preocupant si tenim en compte que cada segon s'obre un nou bloc). Això em porta a dir que la blocosfera és un ecosistema on l'esperança de vida és força curta. Per sort, La Veu de T ja ha superat els tres mesos, així que la probabilitat de patir SMSL s'ha reduït considerablement.

Quins són els motius que porten a un bloc de més d'un any a tancar? Normalment es justifica amb un "he tancat un cicle", però l'eslògan no vol dir res i tant sols amaga motius més profunds. Sense voler ser massa escrupolós, he buscat per Internet articles de tancament de bloc on l'autor n'explicava els motius. No n'he trobat gaires, però finalment he arribat a elaborar un llistat d'11 motius que poden acabar amb un bloc:

1. Els canvis personals, laborals o, simplement, del món real, en solen ser la causa més típica.
2. Publicar t'ha d'agradar. Quan el bloc es torna escriure per escriure és millor plegar.
   
3. Els blocs es comencen en èpoques on es te temps lliure: vacances, baixes laborals, acabament dels estudis. Per desgràcia aquesta situació no sol ser gaire estable i, quan l'autor torna a tenir feina, el deixa de banda.
4. Un altre motiu per obrir un bloc és, simplement, per expressar un estat d'ànim. Internet en va ple de blocs de "la vida és perfecte" i de "ningú em comprèn". Un cop més, una motivació completament temporal.
5. Alguns bloc serveixen única i exclusivament com a suport per algun projecte. Dins de la DFwiki mateix, es recomana que tots els participants obrin els seus propis blocs. Un cop s'acaba el projecte, la majoria d'aquests blocs queden parats.
6. Quan un bloc toca massa sovint el terreny personal la probabilitat que es diguin coses que no s'haurien dir, com no s'haurien de dir, i a la gent que no se li haurien de dir, augmenta. Es nota que passa això quan l'autor comença a esborrar els articles escrits "en calent".
7. Tampoc es bo tenir unes expectatives massa altes. No ens enganyem, poca gent pot viure dels blocs (a Catalunya ningú) i es poc probable que sentis el nom del bloc pel carrer.
   
8. Hi ha temes que només donen per a un parell d'articles. Igualment, hi ha temes dels quals no se'n pot dir res més.
9. És força senzill publicar diversos cops al dia quan s'acaba de començar i es tenen idees acumulades, però quan s'acaba l'empenta inicial és impossible mantenir el ritme.
10. Les estadístiques són cruels. És molt fàcil desanimar-se quan les visites baixen.
11. Esperar que els articles generin molts comentaris no sol ser bo. Només una petita part dels lectors acostumen a deixar comentaris (jo mateix, només en deixo de tant en tant). A més, normalment no s'acaben formant debats reals, sinó opinions inconnexes.

Potser Despuesdegoogle no va tenir una vida molt llarga (un any i mig, si fa no fa), però va deixar la seva marca. Alguns conceptes com la endosfera o el patró de google deixaven força clar quin era el panorama actual, però, sobretot, representaven una visió crítica en un Internet on cada cop les veus són més uniformes.


NOTA: un dels articles d'acomiadament que em va agradar va ser aquest. No és que digui massa res, però no sempre cal justificar-se.

NOTA: de ben segur que hi ha molts més motius, així que demostreu-me que estava equivocat amb l'onzè punt.

ACTUALITZACIÓ: sembla que l'emilgene (l'autor de despuesdegoogle) s'ho ha pensat dos cops. No m'estranya després dels 36 comentaris de suport de l'últim article.

Exposició de Cine NIC a Girona

Logotipus de Cine NIC

El primer projector de cinema infantil es va fer a Barcelona. El 25 d'abril de 1931 en Josep Mª Nicolau Griñó, enginyer industrial, i el seu germà Tomàs, enginyer tèxtil, utilitzant les tres primeres lletres del seu cognom, el patentaren amb el nom de Cine NIC. Un tercer germà, en Ramon, arquitecte, va ser l'encarregat de dibuixar les tires de les primeres pel·lícules. L'any següent patentaren el famós logotip: un negre cavalcant un elefant.

El projector tenia dues funcions bàsiques: arrossegar la pel·lícula i obturar el pas de llum a la part superior o inferior d'aquesta pel·lícula, que era de paper translúcid i tenia dues files de dibuixos iguals excepte en alguns elements. L'obturació o projecció alternada d'aquests dibuixos produeix l'animació, un principi que ja fou utilitzat temps enrere en les projeccions de llanterna màgica.

Aquest és el text que dóna la benvinguda a l'exposició temporal "El cinema, també un gran joguet" que s'està exposant actualment al museu del cinema de Girona.

Alguns dels projectors de l'exposició

L'exposició repassa la història d'aquest aparell que ha format part de la infància de molta gent. Potser a alguns de la meva generació (i posteriors) no els soni el nom de "Cine NIC", però si parlo de "CineExin" la cosa canvia.

El cineExin, una de les peces actuals de l'exposició

Alguns dels models són realment impressionants i demostren com, de tant en tant, algunes joguines superen el seu afany d'entreteniment i passen a formar part de la història del disseny. La veritat és que no em faria res tenir-ne alguns d'aquests en una vitrina, encara que de tant en tant no podria esta-me'n d'engegar-los.

Model amb acabats de luxe

A cavall de les noves tecnologies, la joguina va anar evolucionant per a incorporar novetats com el sonor. Com a curiositat, el primer component sonor es venia a part i consistia en un tocadiscos que s'enllaçava amb el moviment de la manovella. De fet, tot i que ja havia passat força temps des dels primers Cine NIC, el tocadiscos era compatible també amb la primera versió del projector.

Versió sonora de Cine NIC

Així com el concepte de nina ha evolucionat amb el transcurs del temps, passant de les terrorífiques nines de porcellana a les "bratz" sense personalitat, el Cine NIC va anar adaptant-se als nous temps. Amb la popularització del televisor, varen començar a aparèixer nous models que simulaven un monitor.

Models amb pantalla

En un inici, tots els personatges de les històries varen ser creats per en Ramon Nicolau, però amb el temps l'empresa va començar a fer-se amb llicències de personatges com en Mikey Mouse o en Popeye.

Algunes de les tires originals de Cine NIC

Mirant la pàgina de Cine NIC hi ha més informació sobre la joguina i la seva història. A més, també hi ha les especificacions del nou model que han realitzat amb l'assessorament del propi museu.

Si teniu la sort d'estar per Girona durant aquests dies, us recomano que hi passeu un segon. L'exposició es veu amb poc més de cinc minuts i està molt a prop del barri vell. I si no heu vist mai el museu, entreu-hi perquè és força didàctic.

Model amb la cinta vertical per comptes d'horitzontal

NOTA: a continuació deixo algunes de les fotografies que han quedat fora de l'article.

Més cintes de Cine NIC

Més projectors amb diferents característiques

Projectors que usen altres tipus de cinta

Els perquès de la publicitat a La Veu de T

La publicitat als blocs s'ha convertit en l'equivalent del sexe dels àngels a la blocosfera. Per un costat, agrupacions de blocaires com "ad-free blog" defensen que la publicitat corporativa corromp l'esperit inicial dels blocs, mentre que per l'altre costat, més de la meitat dels blocs tenen anuncis.

Logotipus de la campanya ad-fee blog

Personalment, no crec que sigui un tema massa apassionant per discutir, però com a blocaire m'hauré de posicionar a un costat de la línia. Els que veniu des de lectors de feeds no us n'haureu adonat, però des de fa uns dies La Veu de T té un petit caixetí publicitari.

Per què anuncis a la Veu de T?

Encara que no ho sembli, La Veu de T va començar molt abans de la publicació de la benvinguda. De fet, la planificació es remunta a un any enrere. Per a que us en feu a la idea, en un primer moment s'havia de dir L'ull de T i estava pensat com un fotobloc.

Un possible logotipus per a L'ull de T

Un cop descartada la idea inicial, més o menys des del gener de 2007, vaig començar a pensar en els detalls del bloc: quins temes tocaria, en quantes seccions principals es dividiria, quina tipografia tindria el títol, quina freqüència de publicació em podia permetre o, fins i tot, si permetria publicitat.

La Veu de T és, alhora, un espai més dins la blocosfera i el meu entorn de proves particular. Fa anys que treballo en tecnologies web, però fins ara no m'havia preocupat de portar el meu propi site. En aquest sentit, la publicitat me la plantejo com una prova més.

Posar publicitat depenia única i exclusivament de l'èxit que tingués el bloc. Per això us he de donar les gràcies pel caliu i pel suport que he rebut des del primer article.

Què pretenc aconseguir amb la publicitat?

En primer lloc el que he dit abans, experiència. Lògicament no pretenc enriquir-me i, de fet, encara són molt pocs els que poden viure dels blocs. És més, no crec que en tregui ni un ral de tot plegat.

Equació dels guanys

En tant que sóc informàtic no em considero un usuari normal, així que desconec si la gent es mira els anuncis d'Internet. Els anys d'internauta m'han atorgat el poder sobrenatural d'eliminar mentalment qualsevol tipus de banner. La veritat és que no en tinc ni idea dels ingressos que tindré. El que si sé és que, si guanyo quelcom, ho acumularé per reinvertir-ho al bloc i, si en guanyo més del que m'espero, una part me la gastaré en cafès.

Perquè els anuncis adSense de Google?

Simplement, per comoditat. Google ofereix molts serveis amb un únic nom d'usuari. Per si no us n'heu adonat, La Veu de T està allotjat a Blogger, les imatges a Picassa, l'històric de "Què estic preparant?" a Google Notebook, els posts més destacats que llegeixo cada dia són el "share" de Google Reader, l'anàlisi de tràfic es fa mitjançant Google Analytics i Feed Burner. Sembla lògic llavors que la publicitat també la gestioni Google. A més, les pàgines amb adSense tenen millor PageRank.

Logotipus de Google AdSense

Si ara hagués de començar un nou bloc elegiria opcions diferents per cadascun dels serveis que he dit abans. De fet, qualsevol altre motor de bloc deu ser millor que el de blogger. Però per una primera experiència com a blocaire vaig preferir posar-me les coses fàcils.

Calia tant de soroll per no res?

Realment no. Podria haver posat publicitat sense més, però sempre m'he plantejat La Veu de T com un espai transparent, on els lectors puguin donar la seva opinió lliurement i on puguin conèixer, de pas, tots els detalls referents al bloc.

D'aquí poc obriré un compte de correu (ja aviso que serà un Gmail) per a que els lectors que ho vulguin enviïn suggeriments, crítiques i insults contra la meva persona. Espero que no us sembli malament la meva elecció de posar publicitat i, en cas que us ho sembli, us convido a donar-me la vostra opinió.

Linux, un SO per a portàtils?

AVIS: aquest article és de deformació professional i, per tant, parla sobre un tema purament tècnic que pot avorrir a més d'un. Ho sento, a vegades se m'escapa l'informàtic que porto dins.

Actualment es poden distingir dos models diferents als Sistemes Operatius comercials. Per un costat el Mac OS (no entro en detalls de si OS X, Leopard...), que està destinat a funcionar sota un maquinari fet a mida i estàtic. El compres, el fas servir des del primer minut, queda obsolet, compres un nou ordinador.

Per un altre costat tenim el Microsoft Windows (XP, Vista, Vista Home, Vista Ultra, Vista Superguerrer, Vista que ha superat la força...), que funciona sota qualsevol ordinador, sempre i quan disposis dels drivers apropiats. El compres, l'instal·les, busques els CDs de drivers, el configures, el fas servir, canvies les peces obsoletes, instal·les els nous drivers, el fas servir, formateges de tant en tant...

Els dos models semblen funcionar relativament bé. El consol dels enzes Windows disposa encara del 90% de la quota del mercat i el nombre de sectaris de Mac sembla que va en augment. Però, què passa amb Linux?

Fa anys la usabilitat i la dificultat per configurar Linux varen fer que només els usuaris experts es plantegessin usar-lo. Gràcies a l'aparició d'interfícies com KDE o Gnome es va aconseguir que Linux fos tant senzill com els altres SO, però encara minoritari. Posteriorment, les noves distribucions han facilitat molt la instal·lació. Una de les gràcies de distribucions com Ubuntu és que, per equips amb maquinari més o menys comú, només es necessita d'un CD d'instal·lació i de connexó a internet per ficar-lo. No cal buscar ni drivers ni discs d'aplicacions, i amb poc més de mitja hora es possible tenir un ordinador completament operatiu.

Per bé que la quota de Linuxeros va augmentant a molt bon ritme (en gran part gràcies a Ubuntu i a l'augment "d'amics informàtics"), Linux continua amb un dels seus eterns problemes: els drivers. I és que en Linux, quan tot funciona, funciona molt bé. Per desgràcia, encara hi ha masses fabricants de maquinari que no desenvolupen els drivers per a Linux. És molt complicat per a la comunitat desenvolupar drivers lliures a partir de maquinari del qual no s'han alliberar les especificacions. Per aquest motiu, per a ordinadors amb maquinari molt nou o poc comú, encara és molt difícil fer córrer un Linux en condicions.

En els últims mesos he realitzat més de mitja dotzena d'instal·lacions d'Ubuntu. Totes elles m'han funcionat a la primera menys una. La que ha fallat ha sigut per culpa d'un adaptador SATA connectat via PCI a la placa mare (demano perdó als lectors no tècnics, podeu substituir el que acabo de dir per "condensador de fluzo") per al qual encara no existeixen drivers. Realment, no és culpa del Linux, sinó del fabricant per només proporcionar-los per a Windows.

La resta de les instal·lacions han sigut sobre ordinadors portàtils, que disposen de maquinari força estàndard i només s'amplien mitjançant dispositius USB.

Al començament de l'article he descrit Mac OS com un sistema destinat a funcionar perfectament sobre un maquinari molt concret i pel qual està adaptat. També he parlat de Windows com un sistema que funciona, més o menys bé, sobre qualsevol ordinador. Així doncs, podría dir que Linux és un sistema operatiu destinat a funcionar perfectament sobre qualsevol tipus d'ordinador portàtil?