dimarts, 29 de juliol del 2008

Com deixar de perdre trens a Sants

Aquest diumenge vaig anar a Sants disposat a agafar un tren cap a Blanes. Arribo a l'estació dotze minuts abans que surti el tren per la via 8. Tinc temps, només em fa falta comprar el bitllet, o com a mínim això pensava.

Només per als distrets:

Com a moltes estacions, Sants disposa de dos mitjans per comprar bitllets: les taquilles i les màquines de rodalies. Les taquilles et permet parlar amb una persona humana, però tens moltes probabilitats que el de davant teu es pensi que allò és també un punt d'informació i es posi a parlar l'operador, així que tendeixen a formar llargues cues. Per una altra banda, les màquines no disposen del caliu humà i confonen a la gent, però solen funcionar raonablement bé i no es distreuen.

Abans de les reformes de l'AVE, al centre del vestíbul de l'estació hi havia més d'una quinzena de màquines de rodalies on, com a molt, es formaven cues en alguna de tant en tant (això sí, sempre passava quan tenies pressa). Per desgràcia, Renfe (Adif, o qui sigui) va aprofitar l'arribada de l'AVE per canviar tot el vestíbul i introduir un nou tipus de màquina exclusiva pel tren d'alta velocitat. Aquestes noves màquines només serveixen per recollir bitllets reservats per Internet i no són aptes per emetre rodalies.

Després de les reformes, el nombre de màquines no va disminuir però, això sí, la meitat de les de rodalies varen substituir-se per màquines d'AVE. Amb tot, al vestíbul tant sols hi queden sis màquines de regionals, que són clarament insuficients.
Abans de les reformes de l'AVE, amb 12 minuts per comprar el bitllet n'hi havia de sobres, així que vaig posar-me a la cua de la màquina de regionals que tenia menys gent esperant, en aquest cas, dotze persones. Les primeres dues varen acabar força ràpid però, com no podia ser d'una altre manera, la tercera va encallar-se, i la quarta, i la cinquena...

Les cues a les màquines de rodalies

Ajudant-nos uns als altres com tot bon granfalloon, passaren els minuts sense que cap treballador de l'Estació vingués a dinamitzar la situació. Després de gairebé vint minuts, vaig aconseguir un bitllet pel tren que acabava de perdre.

Obligat a esperar vint-i-cinc minuts allà com un estaquirot, vaig decidir analitzar els fluxes de gent en relació a les màquines . La veritat és que tampoc hi havia massa a analitzar, en pocs minuts en vaig fer prou per arribar a les següent observacions:
  1. Les màquines de rodalies estan constantment amb cues que arriben d'una màquina a l'altre.
  2. Les màquines d'AVE estan constantment buides, excepte quan un "guiri" s'equivoca. Normalment aquest tarda uns vint segons a adonar-se que no és més llest que la resta i que li tocarà fer cua.
  3. Tot i les llargues i obvies cues, als responsables de l'estació sembla que no els importa prou com per assignar gent per evitar embussos.
Les màquines de l'AVE sempre buides

Avorrit i amb molts minuts per davant, vaig dirigir-me al punt d'informació disposat a posar alguna mena de queixa formal o, en el seu defecte, exercir el meu dret al "pataleig". Mentre pensava què diria, vaig mirar un segon els panell informatius per consultar l'horari exacte del següent tren. En fer-ho, però, vaig adonar-me que, amagades al costat d'una botiga del Barça, hi ha un conjunt de sis màquines de rodalies sense cap mena de cua.

Sorprès per aquella visió gairebé irreal, vaig decidir posposar la queixar formal i, a canvi, realitzar la bona acció del dia tot intentant que enviïn a algú que informi als viatges de l'existència de les màquines ocultes.

En un primer moment vaig voler localitzar algun Oompa Loompa de Renfe, però va ser impossible. Després vaig decantar-me per anar a un dels punts d'informació (d'aquells que semblen les parades americanes de hotdogs), allà d'escolar-me sí que em varen escoltar, però de solucions ni una. Així que, a deu minuts pel següent tren, vaig dirigir-me cap a "atenció al client" (abans conegut com "Atenció al viatger").

Les màquines ocultes de rodalies

Un cop allà, superada la cua i just abans d'entrar (8 minuts pel tren) una senyora amb uniforme de Renfe va demanar-me que expliqués el cas per veure si m'havia de deixar passar o no. En veure que jo no era el típic client que només vol saber horaris (7 minuts pel tren), va deixar-me passar (de fet l'atenció al client estava buida i no deixaven entrar a gairebé ningú.. així no m'estranya que les estadístiques de satisfacció els hi surtin positives).

Al mostrador em va atendre un noi que va escoltar-me tranquil·lament, suposo que deu ser un descans parlar amb algú que no ve a insultar a tota la teva família en perdre el tren. En acabar, va entrar al despatx del superior i va transmetre-li el missatge (jo ho sentia, tenia la porta oberta). En sortir (5 minuts pel tren) va intentar convèncer-me que realment hi ha algú que està dinamitzant les cues i que, si no hi era, devia ser perquè se n'acaba d'anar.

Després de fer-li entendre (4 minuts pel tren) que portava més de mitja hora pul·lulant per allà i que sabia que ningú estava fent aquella feina, va posar cara de "com a molt ho diré pel walki talkie" i va dir que s'ho miraria. Donat que no estava disposat a perdre el següent tren també, vaig acomiadar-me amablement amb la consciència neta.

Després de tot el cas, puc concloure que existeixen dues maneres de no perdre un tren a Sants:
  1. Colar-se sense agafar bitllet. Només es necessita un xic de sort.
  2. Anar directament a les màquines ocultes al costat de la botiga del Barça.
Un altre tema seria conèixer el perquè les màquines de rodalies estan amagades i les d'AVE, que gairebé no es fan servir, estan totes al vestíbul, no seria millor posar-les al rebés? I ja posats, perquè els revisors de tren no disposen de comprovadors de bitllets electrònics com els que tenen els seus companys homòlegs del metro i es veuen obligats a fer-te passar una mala estona cada cop que s'acaba la tinta d'un dels torniquets? És més, perquè coi els martells per trencar els vidres en cas d'emergència estan darrera d'uun vidre que posa "trencar en cas d'emergència"? Bé, suposo que haurem de continuar patint la il·lògica lògica de "Renfe/Adif/el que sigui" durant força temps.

NOTA: pel que sembla no sóc l'única persona que li ha passat.

NOTA: només queda aquesta setmana per participar al concurs de micro-relats.

dimarts, 22 de juliol del 2008

He-Man i el plurilingüisme

Tornem enrere en el temps un cop més. Som a l'any 1990. D'aquí a pocs anys s'inventarà la mercromina transparent i els primers afortunats substituiran els Amstrats CPC i els MSX per un i80286 de sobretaula.

Fa gairebé deu anys (1981), en Roger Sweet va dissenyar per a Mattel una sèrie de figures d'acció anomenada "He-Man and the masters of the univers". Juntament amb cadascun dels ninots s'adjuntava un petit còmic (que en el futur es podran descarregar per Internet) que va anar agafant popularitat.

Finalment, entre 1983 i 1984, es va encarregar a l'estudi Filmation la creació d'una sèrie d'animació de dues temporades de 65 episodis per tal de promocionar les figures. Aquesta sèrie va ser un gran èxit i a finals dels vuitanta va exportar-se a d'altres països.

Aquí Espanya la sèrie ha tingut una molt bona acollida i ha aconseguit que molts de nosaltres acabem amb un bon grapat de ninos als calaixos, "arcons", caixes de sabates o terres de casa. Amb protagonistes tant carismàtics com en Man-at-arms ("hombre de armas" a la versió castellana), Teela, Orko, el príncep Adam.. la veritat és que la majoria de nosaltres seguim preferint els malvats Eskeleton, Mer-man o l'home bèstia.

Sense saber que en el futur gairebé brindarem al so de "pel poder de Grayskull" (o "calavera grisa" pels que varen iniciar-se amb la reposició de TV3), gaudíem de la limitada animació d'aquesta campanya publicitària superlativa i ens manteníem al dia sobre les novetats.

Però aquest èxit no només s'ha produït a Espanya. Va traduir-se a molts més idiomes i, com sol fer-se amb les sèries infantils, la màscara d'entrada també. Per sort, en el futur disposarem de pàgines com YouTube que ens permetran sentir com es va viure el fenomen He-Man a d'altres països. Vet aquí alguns exemple:

He-Man (Francés)


He-Man (Anglés)


He-Man (Espanyol Neutre)


He-Man (Italià)


He-Man (Alemany)


He-Man (Portuguès)


He-Man (Gallec)


He-Man (Castellà)


Només em falta la versió catalana que ningú l'ha penjat al tub encara :-(

Com a cosa curiosa, existeix la llegenda urbana que el que Mattel pretenia era fer una línia de joguines basada en l'univers de Conan el bàrbar (que estava a punt d'estrenar la pel·lícula protagonitzada per l'Arlond Schwarzenegger). I, en veure la violència del film, varen decidir tenyir-lo de ros i inventar-se una altre història. El problema de la llegenda (que està força ben trobada) és que els ninots varen sortir a la venta el 1981, un any abans de l'estrena de la pel·lícula.

NOTA: si voleu saber més sobre la saga, us recomano aquest llarg article.

dijous, 17 de juliol del 2008

Els blocs durant l'estiu


La veritat és que és difícil escriure durant l'estiu. Segurament aquest és el motiu pel que molts blocs moren pel setembre. Una solució força habitual és la de tancar per vacances i, al més pur estil Filiprim, posar un missatge de "Tanquem la paradeta".

Com s'haurà notat, durant els últims mesos m'està constant molt publicar amb regularitat. Costa molt escriure quan el món real no et deixa temps, però crec que el motiu principal és que cada cop m'és més complicat trobar la motivació per posar-me davant del teclat.

El problema de publicar poc és que s'entra en un cercle viciós. Com menys es publica, menys visites s'aconsegueixen i això fa que tinguis menys ganes d'escriure. Per bé que intento no valorar l'èxit del bloc pel nombre de visites, és inevitable pensar coses de l'estil "què passaria si escrivís en castellà?".

Fa 50 articles vaig descriure 11 motius que podien portar a tancar un bloc. La perspectiva m'ha canviat des de llavors però, realment, crec que era un bon llistat i, avui per avui, reconec que estic patint alguns d'aquests punts.

Aquest és l'article número 100 i, mirant enrere, penso que ha anat prou bé. Durant tot aquest primer any he anat seguint la inèrcia del que vaig planificar inicialment (format, temes, el concurs...) i n'he aprés forces coses, tant dels encerts com dels errors. Tinc pensat introduir alguns canvis als pròxims mesos, però gairebé cap afectarà al contingut.

Potser, com va dir en Marc Arza als comentaris del 50é article, tots els blocs són malalts terminals. Tot i això, a La Veu de T li queda corda per estona i, sinó, ja m'ho direu d'aquí cent articles més.

Gràcies a tots i seguiu així.