Sitges 2014: Stage Fright

Stage Fright (2014)

sinopsi

Camilla vol seguir les passes de la seva mare i convertir-se en una estrella de Broadway, però en lloc de triomfar als escenaris es troba atrapada treballant en un campament d’estiu. Sembla que la sort comença a canviar-li quan aconsegueix el paper protagonista en un musical, però just en iniciar els assajos irromp el terror a mans d’un psicòpata emmascarat.

Crítica

Excepte en contades ocasions, el musical sol ser un gènere autoreferencial, i Stage Fright no n'és una excepció. Escrit, composat i dirigit per un novell Jerome Sable, la pel·lícula parla sobre el què és un musical des del musical. Tant és així que les cançons que representen la "realitat" dels personatges són indistingibles de les que formen part de la suposada obra que estan preparant. En aquest sentit, es distancia dels musicals tipus Cabaret (1972). Una elecció que, si bé podria ser un accident de guió, fa que el resultat final sigui un bon exercici de metallenguatge.

A nivell argumental, la pel·lícula fa una aposta segura i presenta l'estructura clàssica d'slasher adolescent, convencional en tots els aspectes i força previsible, però amb tocs constants d'humor negre. Cal destacar el disseny del psicòpata de torn que funciona força bé encara que surt relativament poc.

Les cançons no són especialment memorables però compleixen amb escreix. A iferència d'altres musicals menuts com Repo! The Genetic Opera (2008) (musicalment molt superior a Stage Firght val a dir), o no tant menuts com Los Miserables (2012), la precència d'estrelles més o menys conegudes no provoca una gran diferència alhora de cantar i cap dels actors desentona. Podríem dir que Stage Fright no és el musical de terror definitiu, però val la pena si, com jo, sou aficionats al gènere.

El millor: és un musical on surt en Meat Loaf, cosa que ja és motiu suficient per veure la peli.

El pitjor: per bé que el metallenguatge fa la cinta interessant, l'argument no deixa de ser força convencional i previsible en el fons.

Sitges 2014: Dead Snow 2: red vs dead

Død Snø 2 (2014)

Sinopsi

El pútrid coronel Herzog torna a la càrrega, disposat a caçar Martin, l’únic supervivent de Dead Snow. L’amenaça dels zombis nazis és encara més gran, però en aquesta ocasió les forces aliades comptaran amb l’ajut d’un comando nord-americà especialitzat a exterminar morts vivents.

Crítica

El 2009 el desconegut director Toomy Wirkola va sorprendre a tothom amb la primera part d'aquesta pel·lícula. A partir d'aquell moment, Dead Snow (2009) es va convertir en un clàssic de les sessions frikis. Pel meu gust, Dead Snow era una bona cinta a partir del segon acte, però la primera part no acabava de funcionar (qui vol profunditat psicològica quan ja saps que estan a punt de sortir zombis nazis?). Aquest és un error que no comet Dead Snow 2.

Aquesta segona part reprès l'argument des del minut després d'acabar la primera part i ho fa amb el ritme frenètic amb el que ens va deixa l'anterior entrega. A partir d'aquest punt, la violència i les bizarrades només fan que augmentar fins a l'últim minut. Realment, és una autèntica delícia gaudir de les imaginatives evisceracions, explosions i aberracions anatòmiques que sembren el film que, alhora, té una part còmica que funciona a la perfecció.

A nivell argumental, la pel·lícula també supera a la primera. Es dóna per suposat que tothom ja sap que són els zombis nazis i, sobre això, construeix una mitologia que, si bé és molt funcional, genera situacions del·lirants. Decididament, els zombis nazis han vingut per quedar-se i el visionat de Dead Snow 2 podrà tranquil·lament competir amb el de grans clàssics com Brain Dead (1992) o Posesión Infernal (1981).

El millor: que ometí la pesada introducció de la primera entrega i passi directa a l'acció.

El pitjor: el clímax final s'allarga una mica més del que hauria i, per bé que no paren de passar coses, es podria haver escurçat.

Sitges 2014: Killers

Killers (2014)

Sinopsi

Mr. Nomura, psicòpata jove i sanguinari, assassina dones a cops, es desfà dels cossos amb àcid i ho grava tot per exhibir-ho a internet. Bayu, un periodista d’estar per casa, pare despreocupat es sent fascinat per l'obra de Nomura.


Crítica

Sota aquest títol tant poc original s'amaga una historia fascinant amb una realització com només el cinema oriental sap fer (en aquest cas es tracta d'una coproducció indonesi-japonesa).Des d'un punt de vista occidental, i com sol ser comú quan mirem aquesta menq de cinema, Killers esdevé una pel·lícula hipnòtica i terriblement anti-climàtica on som incapaços d'avançar-nos a la majoria de les reaccions dels personatges.

A nivell narratiu, la pel·lícula ens trasllada a dos escenaris, Tokyo i Jakarta, on se'ns expliquen les vides de dos personatges arquetípics; la persona que ha perdut el nord i el malfactor al que el primer admira a contracor. Amb aquesta premissa, Killer construeix dos universos de violència ben diferents. Per un costat la violència irracional d'un assassí en sèrie en un Japó ordenat i deshumanitzat i, per l'altre, els dilemes morals d'un potencial assassí en un Jakarta ple de caos i corrupció.

Amb tot, estem davant d'una bona pel·lícula, però que intueixo que no aguantaria tant ve un segon visionat. Sobretot perquè, un cop es perd el factor sorpresa, l'espectador deixa de patir per les conseqüències de les accions dels protagonistes, un dels punts forts de la cinta.

El millor: la narració en paral·lel als dos escenaris funciona a la perfecció.

El pitjor: malgrat que el plantejament és original, no deixà de ser un tipus de pel·lícula conegut. És memorable, però tampoc com per tornar-la a veure.