Taula rodona sobre CC al BccN (part 2)

Continuo amb l'article que vaig publicar ahir tot presentant la resta dels tertulians de la taula rodona del BccN. Però abans us deixo el vídeo promocional de l'esdeveniment.

BccN - Mostra de Cinema Creative Commons a Barcelona


Jara Calvo i Nenera Fillat de la distribuïdora Eguzki Bideoak

Aquesta petita distribuïdora independent va sorgir dels moviments contra-informatius de la postguerra i no va ser fins al 1984 quan es va passar al vídeo. Des de llavors es van centrar en la producció de documentals de caire polític i social, sempre des d'un punt de vista crític. El primer documental que van produir amb llicència Creative Commons (CC) va ser un que tractava el tema dels desallotjaments (crec recordar que de cases okupes).

Amb el temps els va anar arribant molt de material individual d'autors que no sabien que fer-ne i van començar a recopilar-lo. Se'n van adonar que així com en altres àmbits les obres amateurs tenen establerts uns canals per promocionar-se (Fanzines en el cas dels còmics, per exemple), no existia res semblant en el món dels documentals, així que van establir-se com a distribuïdora independent.

Des de llavors han distribuït un total de 80 documentals, gairebé tots ells amb llicència CC (n'hi ha 2 que no). Un dels seus projectes de més èxit ha sigut el documental To Shoot an Elephant (2010). El documental ha sigut traduït a 14 idiomes, molts d'ells gràcies a voluntaris que aprofitaven que la cinta es distribuïa amb llicència CC by-nc-sa (Attribution Non-Comercial Share Alike) que permet reproduir i modificar l'obra però no fer-ne un ús comercial. To Shoot an Elephant s'ha portat a 40 festivals internacionals, s'ha arribat a acords amb 3 televisions, ha guanyat 4 premis i se n'han venut 2500 DVDs (750 el primer mes).

Tant la Jara com la Nenera van comentar moltes dades interessants sobre el que representa la distribució amb CC, però crec que m'allargaria massa si ho poso tot.

Alberto Arce, director de To Shoot an Elephant

Va ser una grata sorpresa sentir a l'Alberto Arce, tot el que va explicar va ser molt interessant i, sense cap mena de dubte, va saber transmetre la passió pel documental. Un dels seu primers treballs va ser com a col·laborador d'un altre documental que es va publicar amb llicència convencional i que després de recollir alguns premis el van veure només 650 persones. Malgrat que el director en va quedar satisfet, a Arce li semblava que hi havia d'haver una fórmula millor per arribar al públic.

Temps després, va filmar un documental amateur que va montar a casa seva. Sense saber ben bé com distribuir-lo el va penjar a Youtube i en poc temps l'havien vist 13000 usuaris.En veure l'èxit, un amic seu li va proposar presentar-lo a festivals, on va recollir 8 premis. Tot sense cap llicència associada.

A arrel del documental enviat a Youtube una productora es va oferir a produir-li un documental. Juntament amb un conegut van anar a Irak durant 22 dies. Per aconseguir filmar el documental es van necessitar 4 productores i 1 any de tràmits d'on ell n'acabava guanyant un 10% dels beneficis, Un cop finalitzat el montatge, la productora no li va deixar presentar a cap festival i es va passar només una nit pel canal 33.

Un xic tocat pel poc impacte del documental, li proposa a la productora principal treure un segon documental sobre la guerra a partir de les 50 hores de metratge que es van filmar durant el rodatge (de les quals només se n'havien aprofitat 53 minuts). El cost de producció no superaria els 6.000€ però la productora decideix que no es farà si no s'aconsegueix una subvenció de 120.000€. Així que el material extra queda en un calaix.

Sense saber què fer per tirar endavant el documental, un conegut el posa en contacte amb l'eXgae, una assessoria especialitzada en els abusos de la defensa dels drets d'autor. Aquests li expliquen que legalment el material pertany a la productora, però li recomanen que provoqui el conflicte i monti el documental per presentar-lo a festivals, especificant a la organització que la projecció podria ser aturada per la productora. Els festivals van acceptar, entre altres coses perquè a l'Espanya democràtica mai s'ha aturat el passe d'una cinta.

El documental final va ser To Shoot an Elephant i, com ja s'ha comentat al punt anterior, està distribuït per Eguzki Bideoak. El 18 de gener d'enguany, per commemorar l'aniversari del final dels bombardejos Israelians sobre Gaza, es va celebrar un esdeveniment anomenat Global Screening-Global Screaming que va consistir en el visionat simultani per tot el món del documental, tant des d'Internet com en sales de cinema i locals privats. La convocatòria va ser un èxit rotund.

Com també ho ha sigut la BccN. Esperem que l'any que ve torni i que sigui molt més gran, perquè cada dia som més gent els que creiem que les llicències Creative Commons han vingut per quedar-se i que són una opció igual de vàlida que el copyright tradicional.

Taula rodona sobre CC al BccN (part 1)

Durant el passat cap de setmana es va celebrar la primera mostra de cinema Creative Commons de Barcelona (BccN). La mostra va començar divendres amb una taula rodona i la projecció de diversos curtmetratge i va acabar el dissabte amb la projecció de sis llargmetratges i una festa de clausura (la música de la qual també era CC). La meva intenció era publicar algun article durant el cap de setmana, però la veritat és que no vaig trobar el moment adequat.

En tot cas, vaig tenir la oportunitat d'assistir a la fantàstica taula rodona que va obrir la mostra. El sis convidats van estar molt ben escollits i representaven una gran part dels rols involucrats en la creació d'una obra multimèdia, i del món cada cop més gran del Creative Commons (CC). Intento resumir una mica el que es va dir (i ja demano perdó per avançat per la simplificació).

Taula rodona al BccN

Juan Ignasi Labastida, Director de Creative Commons Espanya

Amb un to molt didàctic, va fer una gran introducció del que representa Creative Commons com a alternativa a les fórmules de copyright tradicionals, però sense menysprear el model clàssic donat que CC és en realitat una nova modalitat per aplicar els drets d'autor. Actualment, CC té 70 institucions afiliades per tots les països del món.

De bon principi va especificar que CC no és una entitat de gestió, ni de registre, ni són juristes. El que ofereix CC és un conjunt de llicències que un autor pot aplicar sobre qualsevol tipus de creació, no només digital. CC garanteixen l'autoria (Attribution) alhora que pot permetre la reproducció, distribució, comunicació i fins i tot modificació de l'obra original depenent de la modalitat escollida (Share Alike o, en cas contrari, No derivative). A més, la llicència pot garantir la rentabilitat de l'obra donat que és possible indicar que la llicència només és vàlida sempre que s'en faci un us sense ànim de lucre (Non-Comercial).

Wendy Espinal i Carla Jovine, productors de Riot Cinema Collective

Riot Cinema Collective és la jove productora de cinema que hi ha al darrera de l'innovador projecte El Cosmonauta. Per als que no el conegueu, El Cosmonauta és el primer llargmetratge Espanyol que s'està financiant parcialment amb Crowdfunding, una formula basada en les petites inversions aportades per molta gent. Per exemple, en el cas de la producció de Riot Cinema, tant sol es necessari aportar una cantitat igual o major a 2€ per ser productor (però crec que millor ho explico en un altre post això). Actualment tenen ha 2097 productors (jo entre ells).

Tot i això, el Crowdfunding no és l'únic mètode de financiació del projecte, on també hi ha 23 inversions privades, patrocinis diversos i la pre-venta de distribució del producte final. Per bé que aquesta fòrmula els ha garantit un gran impacte mediàtic i diversos premis a la innovació, un altre dels aspectes detacats del projecte és que, un cop finalitzada la pel·lícula, es publicarà amb llicència CC a través d'Internet.

Em va semblar molt curiós quan varen explicar que la llicència CC escollida varia segons el format de l'arxiu que es descarregui l'usuari. Així, la versió en LD (Low Definition o, per entendre'ns, la definició DVD) es distribueix amb CC by-sa (Attribution Share Alike) que permet que qualsevol distribueixi, reprodueixi i modifiqui l'obra fins i tot amb fins comercials, mentre que la HD (alta definició) serà CC by-nc (Attribution non-commercial) que permet el mateix que la anterior però sense ànim de lucre. Aquesta decisió pren sentit quan pensem que els cinemes i altres suports comercials es reprodueixen en alta definició.

Al pròxim article explico una mica la resta de participants de la taula rodona.

15 motius pels que vull un Android

Aprofitant que el bloc de El Androide Libre ha començat un concurs on sortegen un Nexus One, m'he decidit a intentar llistar 15 dels motius pels qual estic esperant amb candeletes que arribin els nous models amb Android 2.1 i substituir el meu iPhone atrotinat.

1. El principal motiu és lògicament que el meu iPhone està agonitzant i ja ni em deixa fet fotos (i mai ha fet vídeos)
   
2. Android és una plataforma oberta, amb la que deixaré de dependre del maleït iTunes i el podré connectar a GNU-Linux sense problemes
3. Sempre m'ha fet gràcia aprendre a programar per mòbils i fer-ho sense haver de pagar llicències a cap empresa malvada és un bon punt
4. Integra totes les eines de Google que faig servir a diari com el Gmail, el Calendar o el Maps
   
5. Pel que he sentit el programa per gestionar podcast funciona a la perfecció
6. L'android Market cada cop té més aplicacions, i els preus són molt més baixos que els de Store de l'Apple (per no dir que la majoria són gratuïtes)
   
7. És multitasca de veritat
8. Android 2.1 ja és multitàctil i la resposta és pràcticament idèntica a la de l'iPhone
9. Té flash i en breu tindrà el Firefox Fennec.
10. Si em dóna la gana, em permet canviar qualsevol component, des del teclat, passant pel sistema de SMS o l'agenda. Sense necessitat de fer jailbreaks ni tonteries vàries.
11. Tots els models fan servir un connector estàndard, ja sigui un miniusb o un microusb.
12. La ranura pel jack d'audio té una mida normal, sense rebaves metàl·liques estranyes.
13. El meu iPhone no és 3G (quina vergonya)
    
14. Puc ampliar-li la memòria amb una microSD i li puc canviar la bateria.
15. Tinc ganes de tornar a tenir MP3 com a to de trucades i Bluetooth de veritat (no només per al mans lliures)
    

Vull que quedi clar que amb aquest llistat no estic dient que l'iPhone sigui un mal dispositiu, el tinc des de fa més de dos anys i m'ha anat prou bé (i això que no és un 3G), però decididament prefereixo les avantatges que m'ofereix Android i el maquinari que tenen els dispositius d'última generació.

Nwiki ja és la wiki oficial de Moodle

Després de molts anys, la Nwiki per fi ha passat a formar part dels mòduls oficials de Moodle. Malgrat que jo ja porto força temps fora del projecte, crec que com a mínim es mereixen que dediqui un article al tema, i a tots els que han col·laborat al projecte.


Ha costat, però és que queia pel seu propi pes. Felicitats a tots.