Taula rodona sobre CC al BccN (part 2)

Continuo amb l'article que vaig publicar ahir tot presentant la resta dels tertulians de la taula rodona del BccN. Però abans us deixo el vídeo promocional de l'esdeveniment.

BccN - Mostra de Cinema Creative Commons a Barcelona


Jara Calvo i Nenera Fillat de la distribuïdora Eguzki Bideoak

Aquesta petita distribuïdora independent va sorgir dels moviments contra-informatius de la postguerra i no va ser fins al 1984 quan es va passar al vídeo. Des de llavors es van centrar en la producció de documentals de caire polític i social, sempre des d'un punt de vista crític. El primer documental que van produir amb llicència Creative Commons (CC) va ser un que tractava el tema dels desallotjaments (crec recordar que de cases okupes).

Amb el temps els va anar arribant molt de material individual d'autors que no sabien que fer-ne i van començar a recopilar-lo. Se'n van adonar que així com en altres àmbits les obres amateurs tenen establerts uns canals per promocionar-se (Fanzines en el cas dels còmics, per exemple), no existia res semblant en el món dels documentals, així que van establir-se com a distribuïdora independent.

Des de llavors han distribuït un total de 80 documentals, gairebé tots ells amb llicència CC (n'hi ha 2 que no). Un dels seus projectes de més èxit ha sigut el documental To Shoot an Elephant (2010). El documental ha sigut traduït a 14 idiomes, molts d'ells gràcies a voluntaris que aprofitaven que la cinta es distribuïa amb llicència CC by-nc-sa (Attribution Non-Comercial Share Alike) que permet reproduir i modificar l'obra però no fer-ne un ús comercial. To Shoot an Elephant s'ha portat a 40 festivals internacionals, s'ha arribat a acords amb 3 televisions, ha guanyat 4 premis i se n'han venut 2500 DVDs (750 el primer mes).

Tant la Jara com la Nenera van comentar moltes dades interessants sobre el que representa la distribució amb CC, però crec que m'allargaria massa si ho poso tot.

Alberto Arce, director de To Shoot an Elephant

Va ser una grata sorpresa sentir a l'Alberto Arce, tot el que va explicar va ser molt interessant i, sense cap mena de dubte, va saber transmetre la passió pel documental. Un dels seu primers treballs va ser com a col·laborador d'un altre documental que es va publicar amb llicència convencional i que després de recollir alguns premis el van veure només 650 persones. Malgrat que el director en va quedar satisfet, a Arce li semblava que hi havia d'haver una fórmula millor per arribar al públic.

Temps després, va filmar un documental amateur que va montar a casa seva. Sense saber ben bé com distribuir-lo el va penjar a Youtube i en poc temps l'havien vist 13000 usuaris.En veure l'èxit, un amic seu li va proposar presentar-lo a festivals, on va recollir 8 premis. Tot sense cap llicència associada.

A arrel del documental enviat a Youtube una productora es va oferir a produir-li un documental. Juntament amb un conegut van anar a Irak durant 22 dies. Per aconseguir filmar el documental es van necessitar 4 productores i 1 any de tràmits d'on ell n'acabava guanyant un 10% dels beneficis, Un cop finalitzat el montatge, la productora no li va deixar presentar a cap festival i es va passar només una nit pel canal 33.

Un xic tocat pel poc impacte del documental, li proposa a la productora principal treure un segon documental sobre la guerra a partir de les 50 hores de metratge que es van filmar durant el rodatge (de les quals només se n'havien aprofitat 53 minuts). El cost de producció no superaria els 6.000€ però la productora decideix que no es farà si no s'aconsegueix una subvenció de 120.000€. Així que el material extra queda en un calaix.

Sense saber què fer per tirar endavant el documental, un conegut el posa en contacte amb l'eXgae, una assessoria especialitzada en els abusos de la defensa dels drets d'autor. Aquests li expliquen que legalment el material pertany a la productora, però li recomanen que provoqui el conflicte i monti el documental per presentar-lo a festivals, especificant a la organització que la projecció podria ser aturada per la productora. Els festivals van acceptar, entre altres coses perquè a l'Espanya democràtica mai s'ha aturat el passe d'una cinta.

El documental final va ser To Shoot an Elephant i, com ja s'ha comentat al punt anterior, està distribuït per Eguzki Bideoak. El 18 de gener d'enguany, per commemorar l'aniversari del final dels bombardejos Israelians sobre Gaza, es va celebrar un esdeveniment anomenat Global Screening-Global Screaming que va consistir en el visionat simultani per tot el món del documental, tant des d'Internet com en sales de cinema i locals privats. La convocatòria va ser un èxit rotund.

Com també ho ha sigut la BccN. Esperem que l'any que ve torni i que sigui molt més gran, perquè cada dia som més gent els que creiem que les llicències Creative Commons han vingut per quedar-se i que són una opció igual de vàlida que el copyright tradicional.