dimarts, 27 d’octubre del 2009

Provant el nou Google Building Maker

Per fi he tingut un moment per provar el nou servei de Google anomenat Building Maker. En aquest cas, consisteix en un complement per a Google Maps i Google Earth que permet modelar edificis i geolocalitzar-los sense necessitat de saber model·lar en 3D. Si no sabeu de què us parlo, mireu el vídeo:

Modelador 3D de Edificios


Després de provar-lo la veritat és que és força sorprenent. Sense necessitat de cap coneixement tècnic és possible construir la teva pròpia casa en 3D i, a més, el programa s'encarrega de texturitzar les cantonades a partir de les fotografies aèries. Un cop guardat el model, en principi es pot editar amb l'Google SketchUp si saps com usar-lo i tens prou temps lliure.

Tot funciona fent caixes sobreposades al Google Maps

El que sí que es necessita és una mica de paciència. A mi personalment m'ha faltat una hora de feina, però no perquè m'hagi costat començar, sinó perquè el programa té les seves peculiaritats i no sempre les vistes quadren del tot. Amb tot, una gran aposta que ja està donant el seus fruits, només cal mirar el mapa de les cases fetes.

El resultat després d'una horeta

Un cop acabat el model, s'emmagatzema a la compte de Google i, si els administradors de Google Earth ho creuen convenient, passarà a formar part dels edificis públics del programa. Al final, acabes treballant per Google sense veure'n un duro però content d'haver model·lat casa teva en 3D.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Resum de l'especial Sitges 2009

Després de la ressaca del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2009. Crec que ja toca tornar a la normalitat, però abans publico el tradicional resum d'articles.

Sense cap mena de dubte aquest ha sigut l'especial Sitges més intens del bloc, i del certamen. Encara que aquesta edició ha sigut una de les més mal organitzades dels últims anys (publicació dels horaris només una setmana abans, canvis d'última hora, voluntaris que no sabien que fer, una zombie walk que no es va anunciar fins al primers dies del festival, falta d'exposicions i actes especials, una sala menys...) serà recordada pel rècord d'afluència de gent. Possiblement per la tornada del Fantàstic al nom.

Amb un total de 22 pel·lícules i 12 curtmetratges, tanco l'especial Sitges 2009 pujant la capçalera al museu de La Veu de T.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Pel·lícules del dilluns 12

Acabant ja am les pel·lícules del Festival, les crítiques del dia que no vaig veure el sol, la llarga marató del dilluns.

Zombieland (2009)

Sinopsi

Després de l'apocalipsi zombi, un jove anomenat Columbus buscarà un lloc on viure juntament amb en Talahassee, i dues germanes, la Wichita i la Little Rock.

Crítica

Primera immersió de la sèrie A americana al gènere Z i, com no podia ser d'una altre manera, en clau de comèdia. La veritat és que Zombieland està més propera a una sitcom amb tocs d'humor negre que al gore que sol caracteritzar aquesta mena de films. Tot i això, el resultat és molt entretingut i, definitivament, molt més divertit del que m'esperava.

Malgrat ser una producció relativament austera tenint en compte les productores que te al darrera (Columbia, Relativity Media i Paria), la veritat és que vesteix molt bé. Es nota que, tot i ser una pel·lícula comercial, s'ha fet amb afecte i que està pensada.

El guió fet per en Rhett Reese i en Paul Wernick és molt sòlid i va provocar més d'un aplaudiment a la sala. A més, el personatge d'en Talahassee, interpretat pel carismàtic Woody Harrelson, i algun cameo que no puc explicar donen un toc distintiu al film que va agradar molt. Per una altre banda, la direcció a càrrec de'n Ruben Fleischer no destaca especialment però s'ha de reconèixer que el recurs dels cartells flotants (quan veieu la pel·lícula ho entendreu) dóna molt bon resultat i agilitza el ritme de la narrativa.

En conjunt, una pel·lícula molt entretinguda que portarà a molts profans del gènere zombi a les sales de cine, i a tots els fans també. Tot i això no puc deixar de pensar que, per bé que és una bona pel·lícula i he rigut molt veient-la, suposa el principi del fi de l'univers zombi com a insígnia de la producció independent.

Mr.Nobody (2009)

Sinopsi

Decidir comporta conseqüències que poden canviar tota una vida, i en Nemo Nobody està a punt de prendre'n una.

Crítica

Crec que la tercera pel·lícula del director belga Jaco van Dormael està destinada a enfrontar la crítica eternament. Per uns Mr.Nobody serà una obra mestre del setè art i per altre serà una pel·lícula exageradament pretensiosa. I és que realment, la pel·lícula en té una mica de cadascuna, per un costat està rodada amb un tècnica impecable i moderna i l'argument és interessant, i per l'altre peca de voler dir masses coses i es fa una mica llarga degut als 140 minuts que dura.

La pel·lícula explota totes les conseqüència que podria portar prendre o no una acció, un tema que ja s'ha tocat a films com Lola Rennt (1998) o Sliding door (1998) però amb una dimensió molt més gran. La gràcia del film és que és màgic, innovador i emotiu, fins a tal punt que la primer hora de pel·lícula és senzillament impecable. La desgràcia és que a còpia de vides paral·leles l'espectador acaba per veure's sobrepassat i la perfecció visual no és suficient per mantenir-lo atent.

Una pel·lícula que en tot moment m'ha fet pensar amb The fountain (2006) d'en Darren Aronofsky. A mi personalment m'ha agradat bastant, però estic d'acord amb moltes de les crítiques, per molt que ho pretengui Jaco van Dormael, no és Michel Gondry ni Charlie Kaufman i en algun moment se li escapa la narrativa, que no la tècnica.

Amer (2009)

Sinopsi

Una nena, després adolescent, després dona i ja està.

Crítica

Amer m'ha semblat (a mi i a tota la sala) sosa, avorrida, pretensiosa, lenta, improvisada, previsible i tendenciosa, però sobretot antiquada i carrinclona. Els seus directors, Hélène Cattet i Bruno Forzani firmen un subproducte que els deixa com a uns Luis Buñuel de pa sucat amb oli amb reminiscències de Tetsuo (1989) sense ni arribar ni a la sola de la sabata a cap dels dos.

Per a que us en feu a la idea, durant els 30 minuts centrals del metratge només passa el següent: la protagonista adolescent acompanya a la mare a la perruqueria, es creuen amb un descapotable vermell i la mare es posa calenta, arriben a la perruqueria, un crio vacil·la a la protagonista, la protagonista li xuta la pilota i els dos corren al darrera, arriben a un descampat on hi ha un moteros, els crio marxa, la prota es posa calenta mirant els moteros, quan s'acosta la mare li fot una bufetada per fresca i marxen cap a casa. Final de l'acte i koniec.

Els altres dos actes no són molt més brillants. Això si, molt de canvi de càmera, molts filtres de colors i molta parafernàlia tècnica a l'estil José Val del Omar, però per comptes de fer-ho als seixanta, quan tocava, ho fa el 2009. Crec que no cal dir res més.

Kynodontas (2009)

Sinopsi

Tres joves són tancats des de petits a casa dels seus pares, sense veure mai el món exterior.

Crítica

Kynodontas (també coneguda com Dogtooth o Canine) és una d'aquelles pel·lícules que, tot i que em va agradar força, difícilment li recomanaria gaire gent. A falta d'una paraula millor, podria definir-la com a difícil de veure. La duració és de 120 minuts on no hi predominen els diàlegs però on no deixen de passar coses, i les actuacions, tot i que conseqüents amb l'alienació que pateixen els personatges, no són precisament a les que en té acostumats el cinema més comercial.

Amb un rerefons brutal que transmet molt més del que es mostra, el film ens ensenya la versió més aberrant del condicionament positiu i el conductisme. Una pel·lícula imprescindible per a qualsevol estudiant de pedagogia o antropologia.

Com ja he comentat, les actuacions són tot curioses i evoquen la imatge d'un infant que vol ser considerat adult. Diàlegs que serien del·lirants trets de context conformen situacions que, si bé per als personatges són naturals, descol·locaran a més d'un espectador als primers minuts. Això si, un cop t'hi acostumes la pel·lícula no deixa de sorprendre.

Una obra artística que em temo que no serà ben rebuda per l'espectador mig acostumat a un cinema molt més espectacular visualment, però destinada a ser considerada de culte en molts cercles . Això si, cal avisar que és una de les pel·lícules més pertorbades que he vist últimament i que és possible que algú s'ofengui en veure-la.