Sitges 2014: The Babadook

The Babadook (2014)

Sinopsi

Després de la mort del seu marit, Amelia intenta criar sola un fill conflictiu, que té un malson recurrent en què és perseguit per un monstre. L’ambient s’enrareix encara més amb el descobriment d’un estrany llibre titulat “The Babadook”.

Crítica

Personalment, de Babadook no m'esperava més que un divertiment, una cinta típica tòpica de terror de l'estil de Mama (2013). Estava equivocat. Si bé el començament pot enganyar una mica, a mida que passen els minuts un queda atrapat pel l'atmosfera sòrdida de la narració i queda clar que la pel·lícula va més enllà.

El muntatge, d'un tal Simon Njoo, amb conjunció amb el guió, fet per la pròpia directora Jennifer Kent, va introduint les vides dels dos protagonistes, interpretats magistralment per la Essie Davis i el joveníssim Noah Wiseman. La pel·lícula es tant immersiva que, a mida que la relació dels protagonistes es fa més difícil, també l'espectador sent la impotència de no poder ajudar-los.

Un altre dels punts clau és el ésser que dóna nom a la pel·lícula. A diferència de molts films d'aquesta mena, on el possible component fantàstic és revelat de forma explícita per tal s'inicia el clímax, la suposada presència del Babadook està sempre en dubte i funciona gairebé a mode de metàfora de l'ambient ranci que s'està forjant a la casa. Tant és així que en sortir de la sala, es van generar diverses interpretacions del que explicava la pel·lícula. Una grata sorpresa.

El millor: que sigui una pel·lícula més complexe del que sembla a primera vista.

El pitjor: el nus és fa una mica llarg.

Sitges2014: Knights of Badassdom

Knights of Badassdom (2013)

Sinopsi

Hi ha qui pensa que els jocs de rol són pura evasió, però alguns et poden ficar en un embolic molt seriós. És el que passa en aquesta comèdia fantàstica, en què uns geeks aficionats al rol en viu invoquen sense voler un terrorífic dimoni. Equipats amb les seves disfresses, les seves armes de mentida i els seus inexistents poders, hauran de fer front a l’amenaçadora criatura.

Crítica

Com a persona relacionada amb el món del rol en viu, aquesta pel·lícula em genera una dicotomia curiosa. Per un costat em fa gràcia que es tracti el tema més enllà del sensacionalisme tremendista de produccions com El corazón del guerrero (1999) o Nadie conoce a nadie (1999), però per l'altre sabia del cert que no es tracta d'un film especialment ben fet (fins al punt que no va aconseguir distribució fins fa poc, tot i aparèixer cares conegudes al cartell).

Efectivament, Knights of Badassdom és dolenta, més del que m'esperava. La pel·lícula comença correcte però va perdent fins a acabar ridícula. Per suposat, la imatge que dóna dels jugadors de rol en viu és completament estereotipada i la part de comèdia es queda amb un Little Nicky (2000) de pa sucat amb oli (cosa que ja és dir molt).

A nivell tècnic la pel·lícula no és massa res tampoc. Els efectes digitals i de maquillatge que s'usen pel component fantàstic són de tant baix pressupost que poden confondre's amb l'atrezzo del suposat rol en viu, cosa que encara treu més credibilitat al conjunt. En resum, tenien els ingredients i els actors per fer una bona obra i no ho aconsegueixen.

El millor: en Peter Dinklage i la Summer Glau, encara que només sigui perquè els dos són icones del món friki.

El pitjor: que és completament oblidable tot i tenir-ho tot per convertir-se en una peli de culte.

Sitges 2014: Wolfcop

Wolfcop (2014)

Sinopsi

Borratxo, faldiller i vividor, Lou Garou és la vergonya de la policia. Però últimament les coses sembla que li van millor, ja que els seus instints i els seus dots detectivescos s’han esmolat notablement. Potser hi té a veure el fet que quan hi ha lluna plena, Lou es converteix en un imponent home llop, disposat a repartir justícia a urpades.

Crítica

Dirigida per un desconegut Lowell Dean, Wolfcop s'apunta a la moda d'homenatjar la ingenuïtat de les pel·lícules juvenils dels vuitanta (en aquest cas òbviament agafa com a referent Teen Wolf (1985)) afegint humor gruixut més adult. Un producte pensat per un públic que veu amb nostàlgia l'estètica vuitantera però que ja està acostumat a comèdies gamberres com Algo pasa con Mary (1998) o Zoolander (2001) (salvant les distàncies, clar).

Un cop dit això, val a dir que Wolcop no és un producte rodó. El ritme és irregular i molts dels gags són molt obvis i suats, però visionat en el context d'una marató i després del desastre de Killer Mermaid, va ser molt agraïda.

Té pocs moments memorables però s'ha de reconèixer que el rollo caspa-nostàlgica és un bon plus, encara que em temo que això només ho apreciarem els de les generacions pre-pokemon.

El millor: sense ser brillant, és entretinguda i és divertida si et ve bé una comèdia tonta amb un toc nostàlgic.

El pitjor: val, la pena? Si esteu amb amics i no teniu res millor sí. La tornaria a mirar? Possiblement no.