Sitges 2015: Deathgasm

Deathgasm (2015)

Sinopsi

El jove Brodie es veu obligat a viure amb els seus tiets, dos cristians evangèlics que no entenen el gust del noi pel rock satànic. Per sort, Brodie coneix Zakk, amb qui forma una banda de metal anomenada Deathgasm. Quan descobreixin una misteriosa partitura, convocaran una mena de dimoni.

Crítica

Deathgasm és una bretolada farcida d'homenatges als noranta i al heavy metal, que és l'època que fas quan vols pujar al carro retro i no tens pressupost per ambientar-la als vuitanta. I m'encanta. Absurda, divertida, de baix pressupost i plenament conscient del que és, veure aquest film va ser una autèntica delícia com a obertura de la nit+freak.

Sense cap pretensió, l'humor passat de voltes va fer arrancar molts aplaudiments a la sala. Els personatges són plans com una mala cosa però és justament la seva falta d'evolució la que permet allargar els gags fins a les seves últimes conseqüències. Òbviament, la lògica de l'argument va de la mà dels personatges i el clímax final es produeix sense cap solta, però tampoc va importar massa perquè així és possible treure's de la màniga qualsevol situació rocambolesca.

En aquest moment on el revival retro-nostàlgic sembla dominar els produccions de sèrie B, aquesta Deathgasm era inevitable. Una buddy movie amb aires "noranteros" que ens recorden que no tota la nostra infància van ser els Thudercats (1985-89), Tranformers (1984), la SNES i els sintetitzadors, sinó també Manowar, Bill & Ted (1989) o Wayne's World (1992).

El millor: en general la pel·lícula és divertida, però per mi un dels millors gags va ser la manera de representar els efectes d'escoltar heavy metal.

El pitjor: és una parida de peli.