dissabte, 6 d’octubre de 2007

L'assassinat de dos sofàs antics

AVÍS: aquest article està basat en fets reals. Els noms i alguns dels detalls han estat alterats per preservar la intimitat dels protagonistes.

Una nit tranquil·la dins d'un pis a les fosques. Dos sofàs reposen arraconats mentre recorden vells temps. Fa poc més d'una setmana un sofà nou de trinca i un beanbag els van substituir al menjador. De lluny se'ls miren. No en deuen pas ser de còmodes, pensen. Quan les frontisses de la porta comencen el seu rèquiem entenen que el seu temps s'acaba. Són massa vells, amb l'espuma massa gastada però, sobretot, són massa grans per passar per les portes.

Una de les víctimes

Entren tres ànimes a la habitació, una dona i dos homes. Parlen i riuen com si res. Rialles hipòcrites que no enganyen a ningú, abans que acabi el dia tant sols les estelles i centenars d'àcars sense sostre recordaran que, en aquell racó, hi havia dos sofàs. Abstrets, els dos mobles vells ni se n'adonen que s'ha fet el silenci. Cloc! L'endoll es queixa en endollar-hi la serra de calar. Els homes separen els dos sofàs, que es canten un últim adéu en forma de núvol de pols. La serra comença a tallar. La dona s'ho mira lluny. El teixit sintètic deixa entreveure la carn de cotó i els ossos de fusta. Ferit de mort, el sofà mira al seu company i sent de fons als botxins. Parlen i riuen com si res.

Primera agressió

Encara conscient, el sofà ferit nota com el giren i el voltegen. Ja no veu res. Tancat dins l'opressiva foscor de la imaginació espera el moment de l'estocada final. Sap que no hi te res fer, però per un instant visualitza una vida nova. Es veu descansant en un pis de la Bauhaus, rodejat del bo i millor del segle XX; luxe i distinció. Per desgràcia escapar de la realitat no evitar que els homes li arranquin de viu en viu tota la pell. Espellat, deixa escapar un últim sospir cap al seu company. Ja no veu res.

Espellat davant l'altre sofà

Tot mirant el cadàver de l'amic, l'antic sofà sent com el substitut riu. Ja no hi ha esperança. L'usurpador és un sofà grana tapat amb una manta com si d'un infant es tractés. Un nen psicòpata que riu mentre piquen als avis. Esperant que se n'hagin oblidat d'ell, l'avi palpa l'estucat de la paret com buscant una sortida inexistent. Els homes descansen en relatiu silenci. La serra jeu a terra apagada. Potser per avui ja n'han tingut prou. Potser encara hi ha lloc per un vell moble allà. Sobtadament però, l'ombra dels homes en aixecar-se creix i grimpa per la paret. Ja no hi ha esperança.

Restes mortals

Uns minuts més tard, un passadís ple de restes tirades de qualsevol manera és l'última prova del crim. Ja no hi ha ni sorolls, ni culpables, ni botxins. Sols víctimes del consumisme.

Restes pel passadís

NOTA: aquest article forma part de l'especial "Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2007". Els que no veniu de lectors RSS suposo que us n'haureu adonat en veure la capçalera de la pàgina.

NOTA: la idea de les màscares l'agraeixo al meu germà.

1 comentari:

Akatsuki ha dit...

Carai, gairebé em fan llàstima i tot... si no fos perquè no sóc amiga dels àcars ni per la meva complicitat en la seva substitució.

Molt bona la idea de les màscares... la realitat es veu amb un filtre diferent durant el Festival de Cienma de Sitges ^^