Introducció a l'OLPC

"Si a un país en vies de desenvolupament li dones menjar, l'alimentaràs durant un temps. Si li ensenyes a fer una granja, s'alimentarà per ell mateix." Quantes vegades hem sentit aquesta frase? Segurament moltes. Des de sempre, l'evolució dels països del 3r món ha vingut determinada per la capacitat d'autosubsistència. Un cop superada la fam, el país pot començar a pensar en produir per tal de ser competitiu, en arribar al 2n món i en aspirar al 1r.

Per desgràcia, l'avenç de les noves tecnologies al 1r món ha fet que la distància entre el 1r i el 3r món sigui molt més gran. Aquells països del 3r món que acaben de superar la fam no arriben a ser competitius per falta d'infraestructura i de coneixements. A més, la llei de Moore, que a grans trets diu que cada 18 mesos la potència dels ordinadors es duplica, provoca que cada cop aquesta distància es faci més gran. Aquest fet forma part del que anomenem "fractura digital".

Nicholas Negroponte

L'any 2005, Nicholas Negroponte va presentar a la convenció sobre Internet un projecte anomenat "One Laptop Per Child" (OLPC), o el que és el mateix, un ordinador portàtil per nen. El projecte (originalment anomenat l'ordinador a 100$) pretén crear un portàtil assequible i adaptat als nens. Durant molts anys, l'ordinador a 100$ va ser una fita utòpica de la informàtica, però gràcies a encarar-lo a educació i a una direcció realista sembla que aviat veurà la llum.

Logotipus del projecte OLPC

El projecte ja no tant sol consisteix en l'elaboració d'un portàtil a 100$ (que, de fet, ja supera aquest preu), sinó que es plantejar com una gran infraestructura. A primera vista, hom podria pensar que els països pobres els surt més a compte invertir en llibres que no pas en tecnologies per a l'educació. Tot i això, el cost de comprar tots els llibres necessaris i de mantenir-los actualitzats és comparable al de mantenir documents electrònics (que és barat) i al de proporcionar mitjans tècnic als nens (que té un cost inicial elevat però un manteniment assequible). La diferència és que els portàtils proporcionen una finestra a la societat de la informació.

El projecte no està excepte de crítiques, però com més detalls en conec més hi confio. Els dispositius han passat per diverses versions durant els últims anys, i el model original s'ha modificat molt. Però per sort, els seus valors segueixen intactes:

• Propietat del nen: el material educatiu és un dret del nen, i el portàtil no n'és una excepció. Els portàtils es consideren propietat del nen, que té la responsabilitat de cuidar-lo.

Últim prototipus anomenat OLPC OX

• Per a nens petits: els portàtils estan dissenyats per a nens de 6 a 12 anys. Així doncs, el sistema es pot fer servir sense necessitat de saber escriure ni llegir i, quan el nen en tingui capacitat, podrà anant fent servir més i més programes. El projecte OLPC considera que els jocs també són una necessitat humana (sobretot per als nens petits), per tant, el portàtil també disposarà d'entreteniments.

OLPC OX en mode eBook

• Saturació: el projecte no contempla que la implantació dels portàtils sigui gradual. Això només provocaria diferències entre els nens i es fomentaria l'enveja. Per tant, no existeixen les proves pilot reduïdes quan es vol usar en un territori, sinó que s'ha de donar un portàtil a cadascun dels nens de la zona. La granularitat pot anar des d'un barri fins a un país sencer, passant per la ciutat o la comarca.

Luiz Inácio Lula da Silva amb un prototipus a les mans

• Connexió: el programari ha d'estar orientat a la xarxa. Si no és possible assegurar la connexió entre portàtils o l'accés a Internet no suposa cap avantatge respecte un llibre. Per això, el portàtil en tot moment podrà generar xarxes locals sense necessitat de routers (on actua cadascun dels equips com un node) o bé connectar-se a Internet mitjançant wireless. Com a afegit, els portàtils disposen de bateries de llarga vida que poden ser carregades mitjançant la connexió a la xarxa elèctrica o bé amb mètodes mecànics (en una primera versió s'usava una manovella però actualment s'usa un estirador).

Primera versió del portàtil amb càrrega mecànica

• Lliure i de codi obert: els nens no són únicament consumidors del producte, sinó que formen part activa del projecte. Un nen serà capaç de veure el codi font i modificar-lo, així com crear programes mitjançant els frameworks que ofereix. Els portàtils tenen incorporats llenguatges amb diversos nivells de complexitat, des d'una evolució de Logo (pensat per a nens), fins a un intèrpret de python (que permet crear programes complexos). Un dels pilars fonamentals de l'OLPC és que els nens puguin compartir les seves troballes i les creacions amb d'altres nens.
  

Fa un parell de setmanes, en Martin Langhoff, un dels principals programadors de Moodle, ens va oferir una xerrada durant la Moodle Moot sobre el projecte OLPC. La veritat és que en Martin és un gran comunicador i va aconseguir que ens emocionéssim.

NOTA: En pròxims articles, i a cavall del que vagi aprenent-ne, parlaré sobre més detalls del projecte.

ACTUALITZACIÓ: gràcies a en TBBB he corregit un error que deia que Logo és un llenguatge de programació per a nenes. Ho hauria de contrastar, però estic d'acord que és possible programar amb Logo tot sent un nen i sense preocupar-se del que puguin pensar.

ACTUALITZACIÓ: també hauria de donar les gràcies a l'amic Falgoní per obligar-me a tornar a llegir l'article. Realment li calia una repassada.