Pel·lícules del dijous 1
Aquest any he decidit fer l'experiment que tenia pensat pel festival passat i portar les crítiques més al dia. No sé si ho aconseguiré, però com a mínim ho intentaré. De moment aquí us deixo el primer dels passes.
Babylon 2084 (2009)
Sinopsi
L'any 2084 tota la superfície de la Terra es troba submergida sota el mar. En aquest context els dos últims reductes d'humanitat compateixen fabricant dues altes torres per sobre del nivell de l'oceà. Nivell que cada cop està més alt.
Crítica
Primer curtmetratge del director. Malgrat tractar-se d'una producció alemanya amb actors prolífics dins les seves fronteres (Olaf Krätke i Luc Feit) el curt ha sigut rodat íntegrament en anglès i això fa que ens certs moments els diàlegs es vegin forçats. Per la resta, una cinta correcte amb moltes influències estètiques d'en Terry Gilliam però on li hagués anat bé usar algunes de les tècniques cinematogràfiques on va despuntar l'antic Monty Python.
Killer (2009)
Sinopsi
Al final de la quarta guerra mundial només van quedar cadàvers. La ciutat d’Avileim es va salvar, però als carrers hi imperen la llei de les màfies i la violència.
Crítica
Alt pressupost i un repartiment ple d'estrelles per un curt inspirat no oficialment en els còmics d'en Frank Miller i que beu, sense voler em temo, dels primers curts de'n Santiago Segura o de l'Álex de la Iglesia.
Actuacions completament inexpressives, especialment la del protagonista, que no ajuden a creure's un guió que en molts moments sembla improvisat i sense rumb. Amb una estètica entre la genial Sin City (2005) i la menyspreable The Spirit (2008), el resultat final creua sovint la fina línia que separa l'homenatge del plagi més flagrant. Una llàstima.
Yatâman (2009)
Sinopsi
Versió cinematogràfica de la sèrie homònima de'n Tatsuo Yoshida dels anys setanta. Una misteriosa pedra anomenada Skull Stone està dividida en parts per tot el planeta. Darrera d'aquest objecte s'amaga un gran poder desitjat per a molts, especialment pels malvats i maldestres Doronbo gang, que faran el necessari per completar-lo. L'única esperança és l'equip format per una jove parella, el seu gos robot gegant i un petit robotet volador que hauran de fer ús dels seus poders per evitar que aconsegueixin totes les parts de la pedra.
Crítica
Ho reconec, a priori veure una altre pocasoltada del sobrevalorat Takashi Miike em feia molta mandra, i més tenint en compte que es tracta una pel·lícula infantil i encara pesa en el meu record el desastre que va ser The Great Yokai war (2005). Com a norma general, les seves pel·lícules sempre m'acaben provocant la sensació d'haver estat estafat des del primer fotograma, però Yattâman és diferent.
A Miike li ha calgut l'increïble nombre de 35 pel·lícules des de Itchi the Killer (2001) per demostrar-me que és capaç de fer una pel·lícula entretinguda i d'autor, sense deixar de ser provocadora. I és que Yattâman és infantil, però no innocent. Els acudits pujats de to al més pur estil Dr.Slump ofendran als més puristes i segurament seran censurats en molts països.
A nivel argumental, Yatterman és frenètica i imprevisible. En començar queda clar el que el film es un dorama amb totes les de llei. Actuacions impossibles, lluites desenfrenades, efectes especials, acudits picants i balls de "Para Para" conformen una narrativa que sorprèn i no deixa indiferent. El disseny de personatges tampoc enganya, nassos de porc, mechas en forma d'animals diversos, armes surrealistes i vestits coloristes.
El resultat final és tant ridículament exagerat que acaba sent simpàtic. Una bona pel·lícula per a tots aquells que busquin un anime de carn i ossos i una gran sorpresa per als qui, com jo, estàvem a punt de deixar de veure qualsevol cosa que portés el nom Miike als crèdits.
