La setmana passada el grup americà Weezer estrenava el seu nou single anomenat "Pork and Beans", fins aquí tot normal. La peculiaritat és que l'estrena es va fer a través de YouTube.
En només sis dies, ha rebut més de 4.000.000 (quatre milions) de visites i ha aparegut a gairebétotselsblogs. A més, ja té una entrada a la Wikipèdia anglesa (i una de petita a la francesa).
Quina és la clau d'aquest èxit? Molt simple, presentar-la el dia de l'orgull friki i fer un clip inspirat en els vídeos més famosos de YouTube. Pel que a mi respecte, és un vídeo excel·lent, encara que ja ni recordo com fa la música.
A veure si amb aquest nou exemple d'èxit les discogràfiques entenen que val més adaptar-se que no pas seguir demonitzant Internet i als internautes.
NOTA: Entre planificar el trasllat i el projecte final, la veritat és que no tinc temps per res. És molt provable que durant les pròximes setmanes baixi un xic la freqüència de publicació.
Fa un parell de dies es va conèixer (aquí o aquí, per exemple) que Google començarà a fotografiar els carrers de Madrid i Barcelona pel seu Google Street View. Per aquells que no ho coneguin, deixo un vídeo on ho explica (si teniu pressa, passeu directament al segon 40 del vídeo i veureu de què es tracta).
Un cop acabada la captura d'imatges, Espanya es convertirà en el segon país Europeu amb Street View (si no ho tinc mal entès) dins de Google Maps (el primer va ser Itàlia, concretament Roma i Milà). Serà coincidència?
Actualment, Google disposa d'una única seu europea que es troba a Zürich (a part de la gran quantitat d'empreses que és dedica a comprar per tot el món, lògicament), i s'ha de reconèixer que ho tenen ben muntat. Per si no ho heu vist mai, recomano que passeu per aquest reportatge gràfic (absteniu-vos si penseu que les vostres condicions de treball no es poden millorar). Tot i això, no em sona que allà ja tinguin street view.
I és que Barcelona a nivell tecnològic està de moda (Mobile World Congress, BDigital Global Congress...). Tenim unes enginyeries molt ben valorades a la resta d'Europa i moltes de les grans consultores tecnològiques comencen a obrir seus al nostre país (i seus estratègiques, no software factories). A més, google ja té algunes empreses comprades aquí (com Panoramio).
La veritat és que desconec si Barcelona entra als plans de Google però, i si fos així? Si més no, en Ludo ho veu possible i acaba d'inaugurar un bloc que es dedica a avaluar aquesta possibilitat. Amb un nom tant suggeridor com "Google at Barcelona", els articles descriuen com Barcelona pot fomentar la creativitat dels treballadors de Google. En cas que funcioni, ja li passaré el currículum.
Fa uns quants mesos vaig parlar de l'OLPC (One Laptop Per Child), l'ordinador per als nens del tercer món. Des de llavors, el projecte dirigit per en Nicholas Negroponte ha passat per diverses dificultats: falta d'interès per parts d'alguns països, Intel deixa el projecte... tots aquests factors l'han debilitat fins al punt que comença a perillar el seu futur.
Un dels entrebancs principals ha sigut l'aparició del projecte Class Mate per part de Intel i de Microsoft, un portàtil de molt baix cost per a països en vies de desenvolupament. Malgrat que el Class Mate no està adaptat a l'educació infantil com l'OLPC, és un fet que les dues empreses no estan disposades a perdre un futur mercat potencial.
Aprofitant la feblesa del projecte original, Microsoft ha mogut peça i ha aconseguit que els XO (els portàtil de l'OLPC) vinguin amb Windows XP preinstal·lat. Amb aquest acord, OLPC s'assegura la subsistència, però perd un dels seus principis bàsics; ser lliure i de codi obert. Per un costat, entenc que el MIT faci tot el possible per mantenir viu el projecte, però per l'altre, hem de ser conscients que això perverteix la finalitat inicial del projecte i el torna insuficient.
Intel Classmate, un possible competidor de l'OLPC XO
OLPC va néixer per pal·liar els efectes de la fractura digital. Fent que els nens dels països en vies de desenvolupament aprenguin amb tecnologies modernes estem assegurant la competitivitat del país sencer un cop surti del 3r món. Fins ara, això s'intentava regalant els ordinadors que ens han quedat obsolets al 1r món. Tot i això, aquesta solució només fa que continuïn quedant-se enrere perquè aprenen amb tecnologies que ja són antigues quan les reben.
Si a partir d'ara l'OLPC XO ve amb Windows XP preinstal·lat, estem oferint tecnologia antiga un cop més. Per molt que els usuaris es queixin, Microsoft fa temps que vol deixar de donar suport a XP per centrar-se en corregir Vista. Si avui els nens del 3r món aprenen amb XP, d'aquí a deu anys ja no entendran els nous sistemes.
No ens enganyem, el suport de Microsoft està molt allunyada de ser altruista. Encara que regali les llicències de l'XP a 3$, no passarà el mateix quan l'OLPC ja estigui distribuït i els usuaris demanin aprendre també els sistemes més moderns com Vista. En aquest sentit, l'estratègia s'assembla sospitosament a la del traficant d'heroïna que regala la primera dosi.
Un OLPC XO amb Windows XP
L'altre problema és que Windows és un programari privatiu i, per tant, l'usuari només té accés a la part usable. El sistema original de l'OLPC XO estava basat en un GNU-Linux (Fedora 7) i Sugar UI, ambdós amb tot el codi disponible i modificable des del propi ordinador (amb un simple botó).
La majoria dels aspirant europeus a enginyers informàtics comencen la carrera sense ni tant sols haver tocat mai un terminal en mode comanda. Per aquest motiu, els dos primers anys de la carrera es destinen a que els alumnes entenguin que els ordinadors no funcionen amb màgia. Si obrim el codi de l'OLPC, un de cada cent nens del 3r món ho mirarà, intentarà entendre-ho, ensenyarà el que aconsegueixi als companys i començarà a educant-se com a enginyer amb una base molt més sòlida que la nostra.
Logotipus del projecte One Laptop Per Child
Després de l'escac i mat de Microsoft, l'OLPC s'haurà de replantejar moltes coses. La pregunta és clara, seguirà sent un projecte solidari per aconseguir la igualtat entre els països o simplement una excusa per explotar nous mercats i fer-los dependents dels productes del primer món?
Obre la ment. Viatge fins a un temps on la negociació més complexa era l'intercanvi de cromos i de bales. Pensa en aquells berenars després de l'escola i en aquells matins de dissabte abans de sortir a jugar al carrer. I ara, mira.
Ja hi ets. Tot just comencen a aparèixer els aliments sintètics enmig de la dieta mediterrània. La nocilla, el bollicao i el tang compateixen amb el pa, la xocolata i el suc de taronja per ser els complements de les hores mortes davant la caixa tonta. Encara no ho sabíem, però aquella cultura catòdica ens marcarà durant els pròxims vint anys.
Els barrufets, en trencapins, en massagran, els bobobobs... tots ells varen acostumar tota una generació a escoltar el català als mitjans de comunicació. Tant va ser així que encara avui sentim "jo és que en català, només m'agraden els dibuixos animats".
Els programes de producció pròpia com Oliana Molls, Judes Xanguet i les maniquins, guaita què fan ara o filiprim es mesclaven amb sèries importades com Dallas, veïns o gent del barri durant les tardes i els vespres familiars. Programes innocents amb aspiracions transgressores que ni s'acostaven al que veurem als pròxims anys.
Ja sé que t'agradaria quedar-te cinc minuts més, ja hi tornarem ja, però ara no n'és el moment. Mira com has crescut, fes veure que els records et deixen indiferent i, sobretot, no caiguis a la temptació d'anar a youtube per recordar com era la tele de quan eres petit.
En menys d'un mes he hagut de reinstal·lar un Windows d'un portàtil perquè anava molt lent, intentat sense èxit eliminar un troià d'un ordinador de sobretaula i repassat amb l'GNU-Linux un parell de pendrives per veure si tenien l'autoarranc infectat, perquè s'havien introduït en PCs amb virus. Per no parlar de la quantitat de correus falsos que m'han arribat amb remitents coneguts.
Es calcula que existeixen 1.200.000 variants de virus informàtics (via Microsiervos) dels quals 700.000 es varen crear durant el 2007. De tots aquests virus, m'atreviria a dir que el 99'9% són per Windows. El seu nivell d'agressivitat és variable: poden no fer res, enviar correus massius, escanejar el disc tot buscant contrasenyes, esborrar arxius importants... en tot cas, mai són bons.
La veritat és que ha arribat un punt que comença a fer-me cosa treballar amb ordinador amb Windows si no l'administro jo mateix o algun tècnic. Si entres al correu corres el risc que t'espiïn el teclat, si poses un pendrive és possible que et contamini els arxius, si et passen un pendrive possiblement et contagies, si fas servir una missatgeria instantània enviaràs spam a tots els contactes. No és per res, però tanta paranoia comença a cansar-me.
Per part meva, només hi ha tres motius per mantenir el windows: el Photoshop, els jocs i la compatibilitat amb els dispositius. Per a la primera, Adobe ja forma part de la Linux Foundation (i, per si algun cas, estic començant a aprendre GIMP). En quan al jocs, si actualment ja es gasten milers de dòlars en jocs multiplataforma per a XBox, Playstation, Wii, Windows... només es qüestió de temps que comencin a pensar en ports per Mac OS, que no serien gaire complicats de migrar a GNU-Linux. Finalment, les grans vendes dels ultraportàtils com l'Asus EEE PC estan demostrant que negoci i Linux no estan tant renyits com ens volen fer creure.
No sé si el futur immediat es vestirà de poma o de pingüí, però el que sí que tinc clar és que els senyors de Microsoft s'hauran de posar les piles si no volen perdre la poca credibilitat que els queda.
NOTA: i si no em creieu, que us ho digui algú més influent.
AVÍS: els microrelats d'aquest article estan fora de concurs perquè els han fet membres del jurat. Són només a mode d'exemple.
La veritat és que de moment la participació al concurs està sent força menor de la que m'esperava. Així que després de pensar-hi he decidit que potser la gent no acaba d'entendre el concepte de microrelat. En aquest article poso un parell d'exemples fora de concurs (els autors som del jurat i, per tant, no podem participar).
Abans de passar als relats, voldria fer un petita apreciació sobre les bases que potser no ha quedat del tot clar. En cap moment he limitat el nombre de relats que pot presentar cada participant. Això sí, el sorteig del segon premi es farà per participant, no per relat.
El primer relat és un exemple qualsevol:
DINS LA FOSCA
Després de vint minuts repassant nerviosament tots els monitors exteriors de la nau, en François va començar a tranquil·litzar-se. Acabava d'entendre que la humanitat mai descobriria que passa en creuar una singularitat còsmica, pel simple motiu que era impossible tornar per on s'ha vingut. Despreocupat, va configurar el respatller del seient en mode llit, es va treure les sabates i va esperar uns segons abans de desconnectar l'escut quàntic que protegia la nau.
Ferran Recio i Calderó
El pròxim és per demostrar que un microrelat pot ser senzill i divertit sense necessitat de grans floritures:
INCIDENT PORNODIPLOMÀTIC
La situació s'hauria desenvolupat de manera molt diferent si, en anar a saludar a l'ambaixador extraterrestre, s'hagués adonat a temps que allò que anava a estrènyer no era la mà.
Marc Recio i Calderó
I, per acabar, un exemple per de microrelat força més extens:
VIATGE
"Ja està. Que lluny que queda la terra", penso. Després d'un trajecte amb no pocs contratemps, finalment hem arribat. L'únic soroll que se sent és el cruixir dels titànics motors en refredar-se. Tothom està en silenci, expectant. Ara és el moment; em correspon a mi fer el proper pas. La culminació d'aquest viatge tan diferent dels altres: No competim amb les altres nacions per a ser els primers, perquè venim tots junts. No venim com a exploradors ni com a conqueridors; venim com a colonitzadors en un viatge sense tornada possible.
Les meves mans, nervioses, premen el botó que m'alliberarà de l'arnés de seguretat, i em sento diferent. Noto que jo ja no sóc només jo. Mentre m'incorporo sóc aquell primer homínid que alçant el cap va mirar a les estrelles; sóc aquell nen que de petit jugava amb un coet de fusta, fent veure que volava.
Quan avanço cap a l'enclusa d'aire sóc Von Braun i Isaac Newton. Sóc Képler i Galileu. Mentre comprovo les lectures ambientals exteriors, sóc Einstein i sóc Edison. El brunzit del tancament hidràulic. Sóc el captaire més humil de la Índia. El xiuxiueig suau de l'intercanvi d'atmosferes. Sóc la presidenta de totes les repúbliques i el rei de totes les monarquies.
Un minut, dos. S'obre la porta i la llum d'un sol que no és el mateix sota el que vaig néixer travessa el visor de nanoplàstic del meu casc. Sóc Ulisses, sóc Magallanes, sóc Marco Polo. Els ulls se m'omplen de llàgrimes, potser és pel sobtat enlluernament; potser no. Segons l'ordinador, l'aire és respirable. Decideixo arriscar-me. Un tancament, dos. Em trec el casc i el llanço descuidadament cap a un costat mentre la brisa m'acarona el rostre. La meva pell és blanca i és morena, té totes les tonalitats de l'espectre humà. Ensumo. Que diferents que són les olors!
M'agafo a la barana i busco maldestrament amb el peu el primer dels graons. Baixo poc a poc i poso un peu a terra. Sóc Clarke. Sóc Asimov. Sóc tots els somiadors que algun cop han cregut en l'impossible. Poso l'altre peu a terra. Sóc tu. Sóc el teu pare i sóc el teu fill. Em giro; m'esperen. Sóc Tots Nosaltres quan per primer cop en tota la història unes orelles humanes senten unes paraules pronunciades per uns llavis no humans. I es la humanitat sencera la que somriu en sentir-les: "benvinguts".
Marc Recio i Calderó
Espero que amb aquests exemples s'animin tots aquells que no ho veien clar. No calen grans retòriques, amb una bona idea n'hi ha prou.
