Pel·lícules del divendres 2 (part 1)
Poc a poc aniré posant les crítiques de totes les pel·lícules que vagi veient. Estic intentant aprofitar les llargues cues per escriure-les a l'ultraportàtil, però costa un munt concentrar-se amb tant de soroll.
Goemon (2009)
Sinopsi
El 1582 l'emperador Hideyoshi Toyotomi controla Japó amb ma de ferro i afany expansionista gràcies a una complicada trama de traïcions que el van fer arribar al poder anys abans. Mentrestant, el poble pateix les conseqüències del nou sistema econòmic que deixa a una gran part de la població en la pobresa més absoluta mentre la resta s'enriqueix.
En aquests context, Goemon, el lladre mestre, es converteix en una figura molt popular en repartir entre els pobres tot allò que robar als rics. En un dels robatoris, Goemon descobreix la conxorxa que va portar a Toyotomi al poder i aquest descobriment canviarà completament la seva vida.
Crítica
Sembla que Kazuaki Kiriya li feia por dirigir el seu segon llargmetratge. Han passat ja cinc anys des que va presentar Casshern (2004), l'òpera prima que va ser aclamada tant per crítica com per públic. A més, Casshern va passar a la història del cinema en competir pel títol de la primera pel·lícula filmada completament amb croma, juntament amb la americana Sky Captain and the world of tomorrow (2004) i la francesa Inmortel (ad vitam) (2004).
La veritat és que pot estar tranquil, Goemon supera de molt la seva anterior obra, i no només en pressupost, sinó també en maduresa i ritme narratiu. El film converteix un fet històric (pel que tinc entès) en un espectacle fantàstic de primera línia. Kiriya ens mostra un japó imaginari on la influencia de occident no només ha fet arribar armes de foc, sinó que ha modificat tots els detalls de la vida quotidiana. Armadures medievals, pagodes amb torres gòtiques, canons... conformen un escenari més proper els jRPGs que al cinema tradicional. Tota una joia visual que entrellaça constantment el món real amb les CGIs.
En quan al guió, Goemon ressuscita el gènere clàssic del Wuxia i li dóna una nova vida gràcies a les tècniques actuals. De fet, en tot moment, el film recorda més els clàssics de Hong Kong com El luchador manco (1971) o Legendary Weapons of China (1982) que al cinema japonès de samurais. Tant és així, que els principals personatges prescindeixen de la típica katana i usen armés inspirades en les espases tradicionals xineses. Fins i tot el propi personatge de'n Goemon segueix al peu de la lletra el codi del Xia.
Una bona pel·lícula d'aventures madura i, sobretot, molt allunyada del cinema d'acció americà políticament correcte al que ens han malacostumat.
Alma (2009)
Sinopsi
És difícil fer una sinopsi d'un curt tant curt sense esgarrar-ne res.
Crítica
Primer curt com a director de l'animador de Pixar Rodrigo Blaas. Amb només cinc minuts, Alma ens presenta una inquietant història de forma sublim, tant tècnica com narrativament. No cal dir molt més d'un curt que torna amb premis de tots els festivals on es presenta.
Donat que Blaas forma part de Pixar, espero que algun dia comptin amb ell com a director o bé per al futur Double Dare You de'n Guilermo Del Toro i Disney.
Hierro (2009)
Sinopsi
El fill de la Maria, Diego, desapareix durant unes vacances a la illa de Hierro. Sis mesos més tard, la seva mare torna a l'illa, amb l'esperança de tornar-lo a trobar.
Crítica
Hierro és el clar exemple del que et pot passar si dones masses recursos per fer una òpera prima. El director, Gabe Ibáñez, està tant preocupat de demostrar el que val tècnicament que perd la visió de conjunt i el producte final acaba sent avorrit.
El cert que Ibáñez aconsegueix treure el millor de tots els actors adults (els nens ja són un altre tema), entre els que realment cal destacar Elena Anaya. A més, el director coneix a la perfecció el que poden oferir els efectes especials i ens regala un ampli mostrari de cortinetes entre escenes que, de tant variades, podrien formar part del seu propi videocurrículum. Per desgràcia, la cinta està farcida d'ensurts fàcils i talls onírics cada cop que la protagonista es dorm/desmaia (i ho fa molt) que no aporten res i s'acaben fent repetitius.
Però siguem justos, jo faria fet el mateix si m'oferissin molts diners per portar a la gran pantalla aquell guió. Com a norma general prefereixo critica al director per no saber treure el millor d'una història, però el cas és que a Hierro una gran part de la culpa cau del costat del guionista, en Javier Gullón. Anem a pams.
Malgrat que en un principi no pinta malament; bona introducció dels personatges, diàlegs realistes i sense pretensions... fotograma a fotograma les reaccions dels personatges es tornen cada cop més surrealistes, fins al punt que els últims quaranta-cinc minuts són un sense sentit absolut. A més, algú li hauria hagut d'explicat que no cal que totes les històries tinguin un final sorpresa, i molt menys si per arribar a ell calen centenars de situacions absurdes que la única cosa que fan és que, en sortir de la sala, el public es mori de ganes d'escriure crítiques com aquesta.
Això sí, els crèdits del començament són senzillament brillants. Llàstima que la resta del metratge no estigui al mateix nivell.
