Avui mentre caminava cap a la feina (tinc aquesta sort) no he pogut treure'm del cap una cançó d'en Jaume Sisa anomenada "El setè cel". Es va publicar l'any 1975 dins del disc "Qualsevol nit pot sortir el sol", que ens va deixar cançons tant entranyables com la que dóna nom al disc, "El Fill del Mestre" o la que avui us comento.
Us deixo amb en Jaume Sisa i el seu Setè Cel
El Setè Cel
Història certa dels set cels Set paradisos màgics i encantats Història certa dels set cels Set nius de pau, de glòria i de felicitat. (bis)
El primer cel és inventat: El primer gran invent de la terrestritat. El segon cel, imaginat: En una nit d'estiu a la vora del mar. (bis)
El tercer cel, dins d'un mirall Reflecteix les imatges d'un món ignorat. I el quart cel és irreal: Com un oasi verd en un desert estrany. (bis)
Del cinquè cel res no se'n sap: No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat. I el sisè cel està copiat Del cel setè que has engendrat dins del teu cap. (bis)
Jaume Sisa, 1975
Mentre buscava enllaços per afegir a l'article, m'he trobat amb un bloc dedicat a en Sisa anomenat "El Cabaret Galàctic" on hi ha penjat alguns vídeos. Us poso a continuació un vídeo del Setè Cel en directe:
Realment crec que aquesta lletra és molt encertada i permet diverses lectures. La meva diu així:
Les nostres tradicions ens imposen la visió d'un primer cel ancestral, plegat de normes i condicions. Tot i això, cadascú pot fer una segona interpretació lliure i imaginària d'aquest cel. Al tercer i quart cel tant sols hi arriben aquells que es consideren savis, plens de visions allunyades de la realitat. Pel que a mi respecta, el cinquè cel és l'autèntic, però mai arribarem a entendre'l. Finalment, el que realment importa és el setè cel, que és personal i intransferible.
NOTA: potser als que accediu al bloc des de lectors de feeds us haurà aparegut un article tot estrany ple de "jkl". No us ha fallat el lector, estava fent proves de Javascript i, sense voler, vaig prémer "publicar entrada".
Ahir va ser la Mercè a Barcelona i, segons Google, la majoria dels lectors de La Veu de T són d'allà. Així que avui toca un article lleuger i poca-solta. Per dir-ho d'alguna manera, que es pugui llegir amb ressaca (i no precisament amb la ressaca que coneixen als pobles de pescadors).
Del viatge a Paris m'he emportat una sèrie de records fotogràfics dignes d'un fotobloc d'adolescent. Per començar amb bon peu, en poso un d'un diorama que hi ha a la botiga dels 7 nans:
Diorama dins la botiga dels 7 nans
Per aquells que, com jo, no entenen que li fa l'esquirol a la tortura, només diré que fins que no vaig arribar a l'hotel no me'n vaig adonar que està rentant la roba.
AVÍS: aquest article és la continuació d'un article anterior. Potser seria millor llegir-se abans la primera part.
De la foscor de la cova del passat tornem a la llum del present, on la suposada màgia del parc ha omplert de petites princeses tots els carrers. Al costat de cadascuna de les famílies hi ha quitxalla disfressada de bella dorment, de ventafocs, de blancaneus... Per desgràcia, la màgia es perd on comença el capitalisme i, en passar per davant de la botiga de disfresses a seixanta euros, me n'adono que torno a tenir vint-i-cinc anys.
Cova pirata
Gràcies a déu, la mansió de la por, els pirates del Carib, el vol d'en Peter Pan o el tren miner ens retornen a una època on les coses costaven tant sols un "miraaa!" i uns ullets ben oberts. De nou petits ens trobem a Discovery Land a punt d'entrar a l'Stat Tours, una parada obligada per qualsevol friki nostàlgic com jo.
Diorama de l'atracció Star Tours
Per a qui no ho conegui, Star Tour és l'única atracció del parc basada en Star Wars, una saga que ben poc te a veure amb l'animació Disney. Als records, la cua durava hores però es feia amena gràcies a un conjunt d'escenes protagonitzades per animatrònics. A més, a l'entrada hi havia gent disfressada de Chewaka o de Stormtroopers. Actualment, la gent disfressada ha desaparegut, però les escenes de la cua continuen igual d'espectaculars. L'atracció és la típica de cabina que es mou mentre projecten alguna cosa. És molt immersiu, però potser aniria bé que restauressin una mica la cinta.
En Chewaka a l'entrada de l'Star Tours de 1992
Una altra parada memorable és el laberint de l'Alícia, on es recreen molts dels personatges del conte de'n Lewis Carrol. La veritat és que Alicia al país de les meravelles és una de les grans pel·lícules Disney i el laberint un dels records més detallats que conservo del parc. Com tot, el laberint també s'ha fet petit, però el recorregut no s'ha escurçat.
Laberint de l'Alícia
Prop del laberint (després de vint-i-escaig minuts per sortir-ne) entrem a una de les atraccions més odiades: "It's a Small World". L'atracció consisteix en unes vagonetes que passen per dins d'una sèrie de diorames animats mentre una música enfadosa et fa oblidar el cinquè manament. Un cop fora, sento al jo del passat riure satisfet en veure que l'atracció em continua semblant igual d'odiosa que fa quinze anys. Per aquells que no la conegueu, poso un vídeo.
Es podrien comentar encara mil coses del parc, tot i això crec que la novetat més notable és una carrossa de la rua dedicada als dolents de les pel·lícules Disney. Personalment, sempre m'han agradat més els dolents (Scar, Malefica, Shere Khan...). No sé ben bé perquè, però m'imagino centenars de nens de vint anys manifestant-se davant la porta d'entrada dels estudis exigint que s'acabi la discriminació dels millors personatges.
Carrossa dedicada als antagonistes
El dia dels records acaba a les vuit del vespre. Mentre el tren deixa enrere el parc tancat, em repasso les fotografies que hem fet. Miro a fons cada píxel tot esperant veure, en un racó, el nen del passat. M'esforço a buscar el missatge que em confirmi si està orgullós de veure que la seva feina va servir d'alguna cosa. Tot i això, quan arribo a una fotografia on intento treure l'Excalibur de la pedra me n'adono que la cerca ha acabat. Jo sóc aquell nen.
AVIS: com sol passar-me, aquest article m'ha sortit un pel llarg. Per això he decidit dividir-lo en dos articles.
11 de setembre de 1992. A Catalunya encara teníem el dolç regust de les Olimpíades de Barcelona, Sevilla acaba de tancar la seva Expo i tots ens sentíem orgullosos del tren AVE (qui ho diria). Jo tenia tot just deu anys. Com tothom, vaig col·leccionar "ninos" d'en Cobi i enganxines d'en Curro sense saber que, pocs anys abans, Espanya havia perdut una petita guerra contra França per la localització del primer parc temàtic Disney al vell continent. Amb tot, el mateix 1992 obria les portes a Paris el parc temàtic EuroDisney.
Per bé que la tradició marca que l'11 de setembre s'ha de realitzar la peregrinació fins al Fossar de les Moreres (com tothom sap), aquell any centenars de Catalans varen preferir passar el pont a Paris (com el 1968, però de veritat). Entre ells la meva família. Potser això em va convertir en un traïdor de per vida i mai seré enterrat al Fossar, però què coi, m'ho vaig passar millor amb en Mickey Mouse que escoltant polítics.
Jo mateix als deu anys a EuroDisney
Ja han passat quinze anys des de la cèlebre data. Barcelona ha viscut el primer fòrum de les cultures, el recinte de l'Expo de Sevilla ha quedat gairebé en desús i a l'AVE sembla que li costa arribar a Barcelona. Tinc vint-i-cinc anys. Com tothom, baixo música d'Internet i pateixo pel preu de l'habitatge.
De nou aquest 11 de setembre, i posats a ser traïdors, hem repetit el viatge a EuroDysney. El motiu és nostàlgic perquè el nen més petit de l'expedició sóc jo. I és que, si la vida és una camí iniciàtic, no hi ha res més gratificant que mirar enrere i descobrir que tot el que s'ha caminat ha sortit prou bé.
Frisós per veure si el nen interior encara era capaç de passar-s'ho bé en un parc infantil, em trobo amb que el propi nom del parc ha canviat. L'anteriorment conegut com EuroDisney ara es diu Disneyland Resort Paris. No és que el nom em preocupi, però que coi és un resort? Segons wordreference és un lloc on descansar. No m'imagino nens de deu anys descansant mentre en Goofy els serveix uns batuts.
Centre comercial Disney Village
En tot cas, el que si és obvi és que el parc ha canviat. Comparant els plànols de fa quinze anys amb l'actual es pot apreciar com li han aparegut dos tumors al costat. Un d'ells es diu Disney Village, que consisteix en un centre comercial semblant als que estan muntant a Catalunya (amb gran fal·lera, tot sigui dit) però tintat de colors pastel. No em sembla mala idea la veritat, perquè els residents dels hotels Disney tenien poca cosa a fer després de tancar el parc.
El mapa d'EuroDisney de 1992
L'altre novetat és un nou parc temàtic anomenat Disney Studios dedicat a les pel·lícules de persones produïdes per la disney (o sigui, un nen a la cort del rei Artús, un nen a la cort del rei Artús 2, es lia a la cort del rei Artús i un nen orfe a la cort del rei Artús). Tampoc m'estranya, donat el poc èxit d'algunes produccions d'animació Disney de nova fornada (Hermano Oso, Zafarrancho en el rancho, Chicken Little, Salvaje...). A aquest pas algun dia acabarem veient un Pixarland i tot.
Mapa de DisneyLand Resort Paris del 2004
En entrar al parc, ens n'adonem que el temps ha passat. Tal i com li passa a la roba dins els armaris, en quinze anys el parc s'ha encongit considerablement. Dins els meus records el castell era força més alt i estava molt més lluny, gairebé emboirat a l'horitzó. Tot i això, segueix igual de ben cuidat i envoltat de màgia.
Castell del parc Disneyland Resort Paris
Per bé que molta gent passa pel parc sense veure-ho, una de les nostres primeres parades ha sigut la cova del drac just sota el castell. Tant al meu germà com a mi, aquell drac ens va marcar molt, la pregunta és si encara ens impressionaria després de tants anys i de tantes pel·lícules. Per sort, en veure'l recordem que els dracs envelleixen molt més lentament que el humans, sobretot si són animatrònics, i sembla que no hagin passat els anys.
Un bloc sense rànquings no val la pena. Per aquest motiu avui obro una nova secció anomenada "N millors", destinada a poder elaborar llistat de l'estil "Top 10 plomes estilogràfiques de tot a cent". La majoria de les llistes de N millors solen ser discutibles, així que potser serveixen també per fomentar la participació dels lectors. A veure si funciona.
Un "recut" consisteix en agafar una pel·lícula real i elaborar un fals tràiler com si fos d'un gènere completament diferent. Per exemple, agafar Gladiator i fer veure que és una bona pel·lícula. La veritat és que els resultats poden arribar a ser impressionants. Per aquest motiu, per comptes de només explicar en que consisteix, prefereixo deixar-vos amb els 5 millors recuts:
NOTA: Aquesta és només la meva selecció personal. De ben segur n'hi ha de molt millors que, simplement, no he tingut oportunitat de veure. Els "recuts" els trobo genials, així que si en coneixes algun altre de bo, posa'l als comentaris.
Per celebrar la inauguració de la pàgina oficial del DFwiki Labs (encara en construcció però ja operativa) poso un parell de vídeos que fa poques setmanes va doblar al castellà el company Ludo al seu bloc. Els dos vídeos són traduccions d'originals anglesos.
El primer vídeo explica molt didàcticament què és un/una wiki (per mi sempre serà "una").Us poso també un enllaç cap al vídeo original. Així com un enllaç a l'article original de'n Ludo.
Aquest segon vídeo ens intenta introduir al món de la sindicació dels blocs (allò que si encara no heu fet a La Veu de T hauríeu de fer). De nou poso l'enllaç a l'original i a l'article de'n Ludo.
NOTA: Els quatre vídeos (originals i doblats) es distribueixen sota Cretive Commons així que sou lliures de modificar-lo o d'incrustar-lo al vostre bloc sempre i quan en respecteu l'autoria.
NOTA: demano perdó per haver despublicat sense voler l'article anterior sobre el triangle friki, hem vagi equivocar de botó i no me'n vaig adonar.
Existeix una alta probabilitat que en aquest bloc es comenti repetides vegades el Triangle Friqui (aka Arc de Triomf). Però a les persones que no són friquis o bé ho són però no coneixen Barcelona segurament no els soni de res. La veritat és que estava disposat a fer un diagrama de la seva localització i valor friky quan vaig veure que la imprescindible cadena de botigues Gigamesh ja ho havien fet per mi.
Mapa del triangle friqui (feu clic per veure'l amb detall)
NOTA: En aquest article hi havia un Google Maps incrustat, però em feia petar l'editor del Blogger i l'he tret. És trist que els propis serveis de Google es portin malament entre ells.
