Sitges 2015: Bone Tomahawk

Bone Tomahawk (2015)

Sinopsi

L’arribada d’un foraster a Bright Hope aixeca les sospites del xèrif, que deté l’estrany ferit després d’una disputa. Una dona cuida del pres vigilada pel deputy del poble, fins que, a la nit, tots dos desapareixen. L’única pista és una fletxa india.

Crítica

Malgrat que considero que no és mereixia el premi a millor direcció, Bone Tomahawk no és una mala pel·lícula. La cinta no destaca per res especial en realitat; la direcció no és res de l'altre món, la fotografia és més aviat fluixa, les actuacions són correctes, molts diàlegs són sobrers i la duració és una mica massa llarga. Tot i això, el conjunt funciona i deixa un bon regust.

El principal motiu pel que no acaba de lluir és el seu ritme. Amb un clímax final molt original i ben portat, la major part del metratge es composa de diàlegs que no aporten massa i un ritme exageradament pausat. A les hores que la vaig veure (1AM) em va ser difícil mantenir l'atenció al tram mig. Òbviament això permet una bona construcció de personatges que fa que al tercer acte sigui molt emocionant, però possiblement hagués transmès el mateix amb menys minuts.

Un cop superat el pesat tram mig, s'ha de reconèixer que el tema que tracta i com el tracta és molt original. Des que Tarantino va tornar al western, moltes produccions s'han apuntat al carro, però el director i guionista S. Craig Zahler demostra anar més enllà recuperant la temàtica de cowbois i indis, el més denostat del subgèneres de western. Sense ocultar el racisme del plantejament, Zahler sap jugar molt bé amb l'espectador, oferint una història clàssica però corregint-ne els defectes que la farien inviable en ple segle vint-i-u.

El millor: el tercer acte.

El pitjor: el segon acte. Necessari per entendre el tercer, però massa llarg i lent.

Sitges 2015: I Am a Hero

I Am a Hero (2015)

Sinopsi

Hideo és un dibuixant amb una vida miserable. Un dia, la seva xicota el fa fora de casa i, al cap d’unes hores, es llança damunt d’ell convertida en un agressiu zombi. Serà el primer senyal que el món al seu voltant s’enfonsa.

Crítica

El merescut premi del públic d'aquest any deixa molt clar que la intensa Gantz (2010) no va ser només un cop de sort dins la carrera del seu director, Shinsuke Sato. I Am A Hero és un torrent d'acció des del primer minut i una de les millors pel·lícules de zombis dels últims anys.

M'atreviria a dir que la pel·lícula té l'inici d'infecció més frenètic que he vist mai. En uns vint minuts de metratge, el pobre protagonista, interpretat per Yô Ôizumi, pateix des de l'atac del primer infectat fins a entendre que el món se n'ha anat a prendre pel sac, tot sense temps ni per respirar. Una amalgama perfecte de comèdia, terror i acció que val molt la pena.

Però no només l'inici és genial. Encara que es veu lleugerament allargat, tot el tram final és d'infart. Original a més no poder, I Am a Hero re-inventa el concepte de zombi i aconsegueix fer un live action que et deixa amb ganes de més. Desconec si en faran una conitnuació (tant de bó), però per la meva part em moro de ganes de llegir el manga original.

El millor: és la llet.

El pitjor: com en tots els live actions, l'argument dóna moltes voltes i en alguns moment no saps realment què vol explicar.

Sitges 2015: The Virgin Psychics

The Virgin Psychics (minna! Esupâ da yo!) (2015)

Sinopsi

Yoshiro és un perdedor. L’únic raig de llum a la seva vida és la bella Sae, encara que aquesta no li faci cas. Un dia, el noi descobreix que té habilitats telequinèsiques, igual que altres persones amb un nexe en comú: totes elles són verges! Ara Yoshiro ha de decidir entre fer servir el seu do per esplaiar la seva libido o convertir-se en l’heroi que enamori Sae i salvi el Japó d’una onada de terrorisme eròtic.

Crítica

Shion Ono ha sigut un dels grans protagonistes d'aquest Festival amb el seu estil transgressor i surrealista. La veritat és que és molt difícil connectar amb les seves propostes i, per bé que la pel·lícula té un començament molt potent, als quaranta minuts és fa repetitiva i insuportable. La mitja hora final és, literalment, una repetició del mateix gag un cop i un altre fins a aconseguir que acabis cansat de només veure noies en roba interior sense que passi res més.

Em temo que no hi ha molt més a dir. Els acudits pujats de to i les diferents humiliacions que pateixen els protagonistes són originals i sorprenen al començament, però no són suficients per aguantar una pel·lícula de dues hores com aquesta. Molta nena de bon veure i molt protagonista onanista que es riuen del tarannà nipó, però en el fons la pel·lícula no arriba a anar enlloc i es fa eterna.

El millor: la primera mitja hora és molt divertida

El pitjor: aconsegueix que una pel·lícula basada en acudits picants i plena noies amb roba interior sigui insuportablement avorrida.