Cult of Chucky

Cult of Chuky (2017)

Sinopsi

Nica viu al manicomi, convençuda que ella va ser qui va matar la seva família. Com a part de la teràpia, el seu psiquiatra farà servir un ninot l’aparició del qual coincidirà amb una horrible cadena d’assassinats al centre.

Crítica

En Chucky ocupa una posició molt elevada dins del meu "nostalgiòmetre". Amb 7 pel·lícules des de Muñeco diabólico (1988) (i alguns curtmetratges), la saga sencera ha demostrat una solvència i valentia que la fa única. Cal tenir en compte que totes les entregues han estat guionitzades (i parcialment produïdes i dirigides) per en Don Mancini. A això, s'hi suma la seva increïble coherència actoral, on tots els protagonistes segueixen vinculats a la saga, des l'Andy (interpretat per un ja adult Alex Vincent) fins a la veu d'en Chucky (interpretada magistralment per en Brad Dourif). Tot això la converteix en una de les sagues d'autor més llargues del gènere, sinó la que més.

Per un altre costat, la saga ha sobreviscut heroicament a la febre dels reboots que ha acabar amb les grans del gènere com Pesadilla en Elm Street (1984) (reboot fallit el 2010), Viernes 13 (1980) (reboot fallit el 2009) o Halloween (1978) (reboot estrany el 2007). Malgrat el pas del temps, en Chucky sempre ha aconseguit reinventar-se com cap altre, adquirint un to autoconscient que la fa, alhora, fascinantment ridícula i terriblement carismàtica.

En aquest sentit, Cult Of Chucky no deixa de ser el clam al "més difícil encara!", agafant tota l'embranzida auto-referencial que va iniciar a La novia de Chucky (1998) - i que va arribar a la seva apoteosi a La semilla de Chucky (2004) - per construir una història absurda com ella sola que farà les delícies de tots els fans. Per si tot això no fos prou, Mancini s'atreveix amb tot amb un final on deixa molt clar que, mentre ho pugui continuar produint, té idees per rato.

El millor: és una capítol més de la saga i deixa molt clar que en Chucky encara té molt a dir, encara que sigui més en la comèdia que en el terror

El pitjor: es nota molt que la saga cada cop té menys pressupost i com segueixi a aquest ritme no sé com podrà continuar

The Brink

Kuang Shou (2017)

Sinopsi

El detectiu Tung està decidit a atrapar el contrabandista Shing costi el que costi. La persecució el porta fins a un creuer amb casino, on les lluites de poder internes entre criminals posaran a prova tant el policia com el criminal. Una situació límit que The Brink explota amb espectacularitat.

Crítica

Perquè enganyar-nos, aquesta pel·lícula és una tontada testosterònica com la que més, però no és pitjor que el cinema d'acció que veiem als vuitanta i noranta. Els forats de guió són aberrants i la història és tant inversemblant que treu a l'espectador en més d'una ocasió. Tot i això, si un s'ho pren com un entreteniment, és interessant per entendre l'actual comercialització del cinema xinés mainstream (pel que es veu, aquesta The Brink ha tingut una molt bona taquilla al mercat xinés).

Formalment, la pel·lícula segueix amb alguns trets que ens recorden a les mítiques produccions del Shaw Brothers però afegeix moltes de les convencions que esperaríem trobar en una buddy movie vuitantera com Arma Letal (1987) o Tango & Cash (1989). Tant és així, que si obvies els ulls ametllats, en tot moment et sembla estar veient una producció d'una altre època i ets capaç de preveure tot el que passarà.

Dit això, la pel·lícula vesteix força bé. Els combats, malgrat ser versions de segona del que ja hem vist a pel·lícules com Old Boy (2003) o The Raid (2011), estan ben coreografiats i no es fan avorrits. Moltes de les persecucions i escenes de tensió estan ben pensades i són molt enginyoses, especialment les lluites submarines. A més, per ser xinesa no és massa llarga i les actuacions són poc sobreactuades (comparat amb d'altres produccions de l'estil), fet que facilita el visionat al públic occidental sense perdre de vista el mercat al que va dirigit.

El millor: per original, sobretot l'escena de lluita submarina

El pitjor: és un simple entreteniment que fora de Xina està condemnat a desaparèixer emmig del catàleg d'algun VOD de segona

Jojo's Bizzare Adventure: Diamond is Unbreakable

JoJo no kimyô na bôken: Daiyamondo wa kudakenai - dai-isshô (2017)

Sinopsi

Conegut com JoJo, Josuke és un estudiant amb pinta de delinqüent però amb un gran cor... i amb un poder anomenat “stand”, que li permet curar ferides. Quan una sèrie d’incidents sospitosos comencin a sotjar Morioh, la ciutat costanera on viu, JoJo haurà de posar el seu do al servei dels seus éssers estimats.

Crítica

L'únic encert d'aquest nou despropòsit d'en Takashi Miike és que l'ha rodat a Sitges. Això li va garantir molts aplaudiments cada cop que apareixien exteriors del poble plens de japonesos i amb els cartells dels comerços canviat per kanjis. La veritat és que el joc d'intentar reconèixer on està rodada cada escena va ser molt divertit i va provocar un constant murmuri a la sala. Per desgràcia, més enllà de l'anècdota, la pel·lícula no te cap mena de gràcia a no ser que siguis fan del manga original.

Com a la majoria de life-action basats en un shonen, l'acció es centra en uns pocs personatges plans a més no poder als que, en tot moment, orbiten una enorme quantitat de personatges satèl·lits que només són allà pel plaer de l'otaku que ja sap de memòria tot el que passarà. A Jojo's, a més, és nota moltíssim que l'storyboard és directament el còmic, fins al punt que sempre que els personatges es posen a parlar ho fan parant qualsevol combat per facilitar el plànol-contraplànol i recitant a un ritme desesperadament lent, com si no s'haguessin llegit el guió abans.

El millor: si sou fans del festival com jo, la primera hora plena d'exteriors de Sitges són entretingudes. Ah, i l'escena final on es cola de fons una sardana clandestina.

El pitjor: a la que passen a filmar en estudi, la cosa es torna horrorosa (ja ho era abans, però sense els exteriors queda en res)

Crítiques de la Japan Madness

Meatball Machine: Kodoku (2017)

Sinopsi

Tot d’un plegat, un home gris, diagnosticat d’un càncer terminal, esdevé l’única esperança d’una ciutat infestada de paràsits alienígenes hiperviolents.

Crítica

Quan un s'enfronta amb una pel·lícula d'en Yoshihiro Nishimura ha de tenir molt clar que no sabrà mai per on sortirà. Podrà garantir deformitats ridícules i dolents d'opereta fets del pur làtex, també podrà preveure que el director farà tot el possible per prendre el pèl a l'espectador, però mai sabrà fins a quin punt et farà passar vergonya aliena.

Per als qui, com jo, trobin a faltar el Nishimura de Tokyo Gore Police (2008), ja els aviso que, malgrat el títol tant suggerent, no arriba al nivell. La veritat és que els primers quaranta minuts són dignes d'elogi, però quan comencen els combats absurds és fa molt repetitiva i lenta. Tant és així que, quan l'espectador acaba per entendre la gran broma ridícula que és realment la història, ja està tant cansat que no té ganes ni de riure. Una llàstima.

El millor: L'inici de la pel·lícula és molt prometedor

El pitjor: a mitja història es torna repetitiva i molt avorrida

The Mole Song: Hong Kong Capriccio (2017)

Sinopsi

El pocatraça de l'agent infiltrat Reiji tindrà dos fronts oberts: el clan yakuza l’ha enviat a Hong Kong per tal que s’encarregui d’uns assumptes; mentrestant, la policia ha decidit deixar de banda als agents infiltrats.

Crítica

El pitjor Miike desbocat ens regala una cinta de yakuzas al més pur estil Agárralo Como Puedas (1988). El resultat destil·la tanta caspa que acaba per ser entretingut alguns minuts, però no aguanta ni de bon tros les dues horasses que dura. Un intent de fer comèdia amb la hipèrbole (força típic al cinema oriental) que perd el nord completament a la hora de metratge i s'estimba sense remei contra un iceberg de tedi i desinterès.

La cinta té alguns encerts i el to tipus "Anacleto agente secreto" amb altes dosis d'irreverència tenia forces possibilitats, però, com sol passar amb Miike, arriba un punt on es cansa de dirigir i posa el seu nefast el pilot automàtic.

El millor: la idea tenia moltes possibilitats

El pitjor: li sobra una hora sencera

Vampire Clay (2017)

Sinopsi

En un poble tranquil del Japó rural, una humil acadèmia de belles arts intenta fer-se un lloc. Per desgràcia, una remesa de fang maleït els farà la vida impossible.

Crítica

Malgrat ser una opera prima, el director Sôichi Umezawa és un veterà del efectes especials de la ja desapareguda Sushi Typhoon. Potser per això, Umezawa intenta allunyar-se tant com pot de l'estil esbojarrat en el que havia participat fins ara i intenta fer una pel·lícula amb més pretensions, sense massa èxit. Amb un inici molt correcte, la pel·lícula es queda força ràpid sense idees i el to pausat amb el que volia diferenciar-se acaba per ser el pitjor enemic d'aquesta cinta de pressupost quasi nul.

És una llàstima perquè el guió firmat pel propi Umezawa està ple de bones idees. A més, m'atreviria a assegurar que el context on passa la història està ple de notes biogràfiques (i, si no és així, ho sembla). Amb tot, la pel·lícula acaba per ser un producte completament prescindible amb alguns pocs moments interessants.

El millor: el material donava per fer una pel·lícula molt més digne

El pitjor: es nota massa la inexperiència del director, que només es llueix en els moments d'efectes especials

Errementari

Errementari (2017)

Sinopsi

Àlaba, segle XIX. Alfredo investiga un succés que el porta fins a una ferreria a la profunditat del bosc, on viu un ferrer de nom Patxi, de qui els aldeans expliquen històries relacionades amb pactes demoníacs. Un dia, una nena òrfena es cola a la ferreria, destapant la terrible veritat que amaga l'home.

Crítica

Produïda, i segurament tutelada, per Álex de la Iglesia, Errementari va ser una grata sorpresa. El seu, director, Paul Ukijo, ens regala un conte popular supervitaminat de dimonis escuats i pagesos que va fer les delícies de la sala. Seguint l'estela d'altres produccions que fusionen folklore i cinema d'entreteniment, com ara Lobos de Arga (2011) o Rare Exports (2010), Errementari sap treure el millor dels dos món, obtenint un resultant molt interessant.

Un altre aspecte que vaig trobar molt agradable va ser que està rodada íntegrament en euskera. Per bé que en alguns moment s'hagués agraït que els personatges que no són bascos (com els soldats de l'inici o l'investigador) parlessin en castellà, la veritat és que s'agreix que una producció d'aquest nivell pugui fer-se en l'idioma que li pertoca.

Per acabar amb la crítica val la pena destacar el controvertit tram final. Alguns han considerat que és la prova de que l'Álex de la Iglesia ha ficat massa ma en el projecte però, des del meu punt de vista, crec que és molt coherent amb el que està explicant i aconsegueix un gran in crescendo absurd que li queda molt bé. Amb tot, Errementari no marcarà la història del cinema espanyol, però com a mínim el fa una mica més variat.

El millor: és una molt bona fusió entre conte popular i cinema d'entreteniment

El pitjor: esperar una pel·lícula profunda més enllà de la pura diversió

Brisgby Bear

Brigby Bear (2017)

Sinopsi

James és l'únic espectador de “Brigsby Bear”, un programa infantil que li ha ensenyat tot el que sap de la vida. Quan el show finalitza les seves emissions inesperadament, el jove haurà d'aprendre a viure en un món sense Brigsby.

Crítica

El Festival d'anguany ens ha regalat una gran selecció de films indies, entre la que destaca molt per sobre de tots Brisby Bear. Com ja va passar l'any passat amb Swiss Army Man (2016), la proposta va fascinar al públic assistent tot i que, per algun motiu que no arribo a entendre, no formava part de la selecció oficial. Dirigida per Dave McCary, col·laborador habitual de Saturday Night Live, Brisbgy és tota una oda a la televisió i al cinema en clau nostàlgica.

El repartiment és tot un luxe de luxe. Destaquen molt les actuacions dels veterans Mark Hamill i Greg Kinnear perquè es nota que estan fent els que els agrada. Tot i això, no puc deixar de dir que el protagonista, interpretat per en Kyle Mooney, aconsegueix un difícil equilibri entre ser entranyable i ridícul molt aconseguit. Els rols femenins estan una mica descuidats però no molesta gràcies a l'original guió.

Emotiva i metacinematogràfica, Brisgby Bear recorda al millor Michel Gondry de Rebobine, por favor (2018) però sense renunciar a l'estil típic de les produccions que triomfen a Sundance. Una pel·lícula de pas a la maduresa en clau postmoderna que molts tatxaran de "nyonya" però que va merèixer un grandíssim aplaudiment al Festival.

El millor: sap aprofitar molt bé els grans actor que té per explicar una bona història

El pitjor: depèn completament de que entris al joc que et proposa, si als vint minuts no t'interessa el que explica, possiblement no t'agradarà