Sitges 2016: Assassination Classroom graduation

Assassination Clarroom: Graduation (2016)

Sinopsi

Comença un nou curs, i el grup E ja té deures per fer. Cada alumne s’ha d’enfrontar als seus propis reptes, la identitat de l’invencible professor de color groguenc és revelada, el destí de la humanitat corre perill... En definitiva, la continuació de la història iniciada a Assassination Classroom.

Crítica

El primer que cal dir d'Assassination Classroom: Graduation és que es tracta d'una bona conclusió de la història començada a la sorprenent primera Assassination Classroom (2015). Ara bé, un cop feta aquesta afirmació cal avisar que aquesta segona part depèn completament d'haver vist la primera, podríem dir que és més un Kill Bill Vol.2 (2004) que una autèntica seqüela. Sense cap mena d'introducció, la pel·lícula va directe a ampliar la mitologia, prescindint de presentacions més enllà d'un petit vídeo al més pur estil del previously de les sèries de televisió.

El segon aspecte a tenir en compte és que es tracta d'una típica segona part d'un Live Action basat en un manga. Com ja he comentat en més d'una ocasió, aquestes produccions solen recorre a l'estratègia de posar tant argument com poden per satisfer als fans, cosa que, des del punt de vista d'un espectador occidental, sol ser força negatiu. Aquest horror vacui es nota especialment per contrast quan els guionistes es veuen obligats a continuar una història que realment no ha acabat a les vinyetes. Llavors, amb la obligació de decidir per on tirar, es sol recórrer a una estructura molt més convencional i cinematogràfica, plantejant un desenvolupament totalment lineal i precavut (cosa que té força sentit un cop tens el públic assegurat). En aquest sentit, Assassination Clasroom: Graduation queda una mica coixa respecte a l'anterior.

Si bé com a conclusió deixa amb bon regust, més enllà de la forma, es troben a faltar més minuts del personatge Koro-sensei. A l'anterior entrega, la comèdia absurda de la que parteix s'emulsionava de forma perfecte amb les ensenyances del professor, que arribaven com trencant la quarta paret fins a l'espectador. En canvi, aquesta segona part es centra totalment en el final de curs i en com els alumnes prenen el control per seguir amb el monomite de l'heroi. Per desgràcia, les seves històries no són tan ambicioses i els millors moments segueixen sent els que involucren al mestre, que s'han vist reduïts.

El millor: és una bona conclusió de la història plantejada a la primera part.

El pitjor: vista en conjunt la saga es satisfactòria, però de forma aïllada aquesta segona part és més fluixa.