Sitges 2013: The battery

Després d'acabar Arcaron, ja puc continuar amb les crítiques, que mai se m'havien enrederit tant. Primera part de les crítiques de la marató nous zombies (o, zombies meets Sundance)

The Battery (2012)

Sinopsi

Dos exjugadors de beisbol han de creuar una Nova Anglaterra que ha quedat completament devastada. El seu caràcter oposat farà que el viatge sigui encara més complicat.

Crítica

The battery és, sense cap mena de dubte, la pel·lícula de zombis més Sundance que he vist fin ara. Si no us van els films íntims, de ritme pausat i amb molt de diàleg millor no la veieu perquè us convertireu en haters. Si, pel contrari, el format no us molesta, val la pena per veure un punt de vista diferent, cosa que s'agraeix quan parlem d'un tema tant trillat com és el zombi.

Quan veiem que la cinta està produïda, guionitzada, dirigida i co-protagonitzada per un tal Jeremy Gardner, ja podem imaginar que no es tracta d'una sèrie A. De fet estem davant d'una producció de molt baix pressupost, fins i tot tenint en compte que es tracta d'una peli de zombis. Per sort, la pel·lícula aprofita molt bé aquesta limitació plantejant un món on la crisis zombi fa temps que ha passat i on que queda són grans distàncies de zones despoblades. I és que The battery és un gran buit. Un buit geogràfic, existencial i social que només s'omple amb la relació dels dos protagonistes que sobreviuen com poden.

Amb tot, una obra que passa amb nota i s'atreveix amb algunes eleccions arriscades que no deixen indiferent, com el llanguíssim pla seqüència del final. Difícilment pot ser considerada la millor peli de zombis dels últims anys, com deia la pàgina del Festival, però decididament és un bon exercici cinematogràfic si teniu prou paciència.

El millor: és original, i això és dir molt en el gènere zombi.

El pitjor: és lenta, potser en alguns moments fins i tot innecessàriament.

Sitges 2013: Escape from Tomorrow

Escape from tomorrow (2013)

Sinopsi

Un tal Jim White va a Disney world amb la seva familia. El que no sap és que el seu viatge pel parc on els somnis es fan realitat es convertirà en un autèntic malson.

Crítica

La principal i única gràcia de Escape from Tomorrow és com es va filmar. Una bona part del metratge va ser gravat sense el permís de Disney World, imaginem que simulant ser visitants normals del parc. Sabent això, la primera mitja hora em va semblar interessant, encara que molts cops era més per imaginar com ho havien fet que no pas pel que passava realment.

La veritat és que fins a la meitat de la pel·lícula l'argument m'interessava. Des d'un inici queda clar que el parc està afectant a la família, les relacions que s'estableixen amb la resta trobades més o menys casuals em generaven una certa intriga i tenia la sensació que la situació estava a punt d'explotar. Per desgràcia tot se'n va a norris quan es comencen a resoldre les situacions. Al segon acte la trama es torna confusa, absurda i es carrega tot el que havia més o menys construït. Tot s'acaba resumint en un seguit d'escenes oníriques que no aporten res i, quan surten els crèdits, et deixen amb la sensació d'haver perdut una hora i mitja eterns de la teva vida.

Òbviament, hi va haver a qui li va entusiasmar i va veure en Escape from Tomorrow el debat definitiu sobre la falta de valors de la nostra societat. Però tant a mi com amb els qui anava, ens va semblar pretensiosa, insípida i avorrida.

El millor: el pòster de la pel·lícula.

El pitjor: és pretensiosa en excés i més enllà de la polèmica de com va ser feta, aporta ben poc.

Sitges 2013: Anime Mirai 2012

Anime Mirai 2012 (2013)

Sinopsi

Tres curts de tres nous realitzadors d'anime. Cada història és completament independent.

Crítica

Malgrat que ho han venut com una pel·lícula, la veritat és que Anime Mirai no és més que un conjunt de quatre curts passats junts que, a més, són del 2012, no del 2013. L'única cosa que tenen en comú és que la direcció és d'un nou realitzador, però res més. No puc dir molt sobre el contingut d'anime mirai. La majoria dels fragments tenien un aire tirant a infantil i s'ha de reconèixer que la factura era molt bona.

El primer curt, anoemnat Pukapuka Juju, ens parlava de la relació entre una filla i el seu pare que té por al mar. Emotiva i molt ben animada, la veritat és que deixa molt bon regust en acabar.

El segon, anomenat Shiranpuri, mantenia el to infantil però per parlar-nos d'un tema tant seriós com el bulling escolar des d'un punt de vista molt personal. Amb una animació que pretenia emular el dibuix fet a mà, el resultat era força curiós encara que potser una mica massa llarg.

El tercer curt, anomenat Wasurenagumo, era produït per la veterana Production I.G. i va ser la que més va agrada malgrat tenir un estil força convencional. Amb una història més pròxima al públic acostumat al shonen o gèneres semblants, la veritat és que la historia era molt bona i el gir final va deixar a tothom amb un pam de nas.

Finalment, el quart curt anomenat Buta era una mena de faula de samurais i pirates protagonitzada per animals antropomòrfics. Molt ben animada també i amb una historia amb molts tocs clàssics infantilitzats.

El millor: el nivell general és molt alt.

El pitjor: que molt probablement no es trobin el curts per enlloc així que tampoc els podreu veure.