Sitges 2012: Gothic Assassins

Gothic Assassins (2012)

Sinopsi i crítica

Gothic assassins és un desastre en tants aspectes que no es mereix que parli gaire estona d'ella. Senyor Milor Twilight, ha fet una pel·lícula de gòtiques amb katanes que han sigut enviades per Jesucrist des del futur per evitar una invasió alien, què li fa pensar que el seu públic potencial vol una pel·lícula de l'estil El árbol de la vida (2011) plena de imatges suposadament oníriques i frases pretensioses?

Si com a mínim les frases i diàlegs fossin originals, però simplement són robades de la bíblia o d'altres fonts. I és que al senyor Twilight li caldria informar-se abans d'on treu els textos, què està molt bé això de voler fer una pel·lícula que mostri un esdeveniment global mitjançant personatges que parlin múltiples idiomes, però quan una francesa parlant castellà respon al seu carceller amb frases robades de la cançó Libre de'n Nino Bravo provoca vergonya aliena.

Però tampoc cal ser dolent, s'ha de reconèixer que el muntatge és molt adient a la pel·lícula. L'argument està separat en capítols i aquests es passen desordenats, a més, la meitat del metratge de cada capítol és un refregit d'escenes ja vistes pel que acabes veient tots els diàlegs uns deu cops com si d'un capítol de Naruto es tractés. I això és tot un encert perquè si algú aguanta més d'un quart d'hora és perquè, o bé no té res millor a fer entre sessions (com era el meu cas) o bé té algun problema greu i, en tal cas, no li anirà malament que li recordin constantment totes i cadascuna de les escenes. De fet, crec que si se li treuen les repeticions de les repeticions no la cinta no arriba a superar els quaranta-cinc minuts, i tot i això seria insofrible.

Hi ha mil coses més a criticar com les actuacions o les escenes d'acció però tampoc es mereix que inverteixi més temps. Simplement no la mireu.

El millor: res.

El pitjor: tot.

Sitges 2012; Tebana Sankichi:snot rockets

Tebana Sankichi: snot rockets (2012)

Sinopsi

Tebana Sankichi és una mena d'investigador privat en una sèrie televisiva, però dir de què va és complicat.

Crítica

La millor manera que tinc de descriure Tebana Sankichi és "el Rubber (2010) de la filmografia de Noboru Iguchi". Amb el seu estil personal, còmic i exagerat, Iguchi ha facturat una obra metalingüística ocultant una autèntica crítica a la producció visual actual dins d'una comèdia aparentment absurda i ridícula. O això, o potser realment és una presa de pèl que se n'enfot tant del públic com de la crítica.

Una obra que va canviant de format segon el suposar productor que té el darrera. Així, Inoguchi ens mostra en to satíric com va alterant-se una producció quan passa d'una cadena pública a una privada, de prime time a la matinada o quan s'adapta a format cinematogràfic. Una experiència curiosa que a mi em va convèncer però que entenc que més d'un sortirà de la sala amb la sensació que li han fet perdre una hora i mitja de la seva vida.

El punt més negatiu és que la pel·lícula ens mostra l'Iguchi més desfassat i amb menys pressupost, cosa que tenint en compte que estem parlant del director de Machine Girl (2008), Robo-geisha (2009), Dead Sushi (2012) o Sukeban Boy (2006) és dir molt. I és que a Tebana Sankichi no hi ha treva; acudits llargs fins a l'extrem, repetició, escatologia, trama construïda a base de gags sense sentit, canvis de ritme... Fins i tot en un moment donat inverteix deu eterns minuts en un gir cap al costumbrisme de telenovel·la. Aquells que gaudiu de l'humor de La Hora Chanante o Muchachada Nui us podeu fer una idea del que vull dir.

Decididament, és una pel·lícula difícil de recomanar.

El millor: la manera com parla del món audiovisual és original i, per mi, fins i tot m'atreviria interessant.

El pitjor: molts cops prima la visió personal del directori per sobre de l'entreteniment. Això fa que hi hagi fragments força difícils de veure.

Sitges 2012: Wolf Children

Okami kodomo no Ame to Yuki (2012)

Sinopsi

D’adolescent, Hana es va enamorar d’un home llop. Encara que sembli estrany, durant tretze anys van ser molt feliços i tingueren dos fills: Yuki i Ame, que van néixer també amb la capacitat de convertir-se en llops. Yuki i Ame van creixent i un dia hauran de decidir si volen viure com a humans o com a llops. 

Crítica

Si amb Summer Wars (2009) va quedar clar que Mamoru Osoda és un gran director, amb Wolf Children es reafirma com a tal desenvolupant una historia commovedora que ens parla de la maternitat d'una forma alhora clàssica i innovadora. Aquest cop, Osoda opta per una trama molt més senzilla i emocional que li permet evocar tota la seva sensibilitat, arribant a cotes com les de produccions mítiques de Ghibli. Una gran cinta que ha guanyat el premi de millor pel·lícula d'animació de enguany (no puc comparar amb les competidores perquè no les he vist).

El nivell d'animació és semblant al de produccions anteriors. Òbviament, a diferencia de Summer Wars, l'ús del render és molt més subtil. De fet, en moltes escenes hi ha elements secundaris fets en 3D que, de tant ben integrats, ni te n'adonés a no ser que tinguis l'ull molt ben entrenat. Línies simples però molt detallades que potser xoquen en un primer instant però que no deixen de ser la tònica de les gran produccions nipones actuals. L'expressió facial, que és un dels punts clau en una història com aquesta, és impecable i complementa perfectament els diàlegs.

Pocs defectes se m'ocorren per aquesta pel·lícula. És una pel·lícula que parla bàsicament de sentiments. El pitjor que li pot passar és que la comparin amb Summer Wars (2009) o La Chica que saltaba a través del tiempo (2006) només per ser del mateix director. Wolf Children juga en una altre lliga i ho fa de forma excel·lent.

El millor: toca la fibra sensible, i ho sap.

El pitjor: anar amb expectatives de trobar-te una història d'homes llop amb acció i els clixés del gènere.