dimecres, 11 de novembre del 2015

Sitges 2015: The Final Girls

The Final Girls (2015)

Sinopsi

Filla d’una difunta estrella del cinema de terror dels vuitanta, Max assisteix a la projecció de Camp Bloodbath, un slasher protagonitzat per la seva mare. La cosa no surt com ella espera (i fins aquí puc llegir)

Crítica

The Final Girls apareix a rebuf de l'èxit de The Cabin in the Woods (2012) o Tucker & Dale vs Evil (2010). Un nou intent d'aproximar-se a la comèdia de terror usant el metallenguatge com a fil conductor. Ara bé, en aquest cas la comèdia ha desplaçat completament al terror, i és una llàstima.

Amb tot, no es pot dir que sigui una mala pel·lícula. El Viernes 13 (1980) de marca blanca que es treuen de la màniga és suficientment paròdic com per agradar als amant de l'slasher i tot el conjunt és molt entretingut. Cal destacar la manera tant original amb la que s'integren els flashbacks a la trama que aporten moments de personalitat pròpia que, tot i ser una mica ridículs, s'agraeixen molt. No passa el mateix amb els protagonistes, que de tant estereotípics (justificat per guió) acaben per cansar.

Realment, crec que el principal problema de la pel·lícula és el que podria haver sigut i no és. La proposta és original i força divertida, però es queda en una comèdia blanca amb uns pocs tocs de gènere. En acabar de veure-la, només podia pensar en tot allò que s'hauria de canviar per fer-la l'obra de culte que pretén ser. No diria que és fallida, però sí que és una oportunitat perduda.

El millor: el plantejament és original i la pel·lícula entretinguda

El pitjor: per algú acostumat al cine de terror, es queda molt en la superfície.

Sitges 2015: Cop Car

Cop Car (2015)

Sinopsi

Dos nens troben un cotxe de policia en mig del camp i amb les claus posades. No triguen ni un moment a agafar-lo per fer un tomb. El problema és que el vehicle pertany a un xèrif de moral dubtosa.

Crítica

Cop Car és una petita història narrada amb una elegància extrema. Amb un ritme que podria sembla calmat en un primer moment, el director Jon Watts ens regala una aventura molt ben filada, farcida de matisos subtils que fan que no puguis deixar de mirar la pantalla. Després de tants thrillers forçats on l'espectador ha de fer mil salts de fe,  s'agraiexen una pel·lícula amb situacions i reaccions creïbles com aquesta.

Cal destacar les actuacions dels dos joveníssims protagonistes, James Freedson-Jackson i Hays Wellford, que aguanten solets gairebé la meitat del metratge. Val a dir que el guió escrit pel propi director i un tal Christopher D. Ford és molt convincent (per una vegada els nens no parlen com retardats mentals ni com adults), però això no treu que el que aconsegueixen aquest dos nens tingui molt de mèrit. El mateix es pot dir d'en Kevin Bacon, un actor al que se li notes els anys a la cara i l'experiència en l'actuació. De fet, m'atreviria a dir que és una de les seves millors actuacions, si no la millor.

Encara que no destaca, l'apartat tècnic la cinta està a l'altura del que s'explica. Com la resta dels aspectes, la fotografia i el muntatge són subtils sense ser convencionals i fan que tot flueixin de meravella. Una pel·lícula molt agradable de veure que agafa molt dels germans Cohen però sense caure en la imitació.

El millor: sap perfectament el que vol explicar, i ho fa de la millor manera possible.

El pitjor: crec que és molt encertada en el seu to general, però amb aquest títol i argument molta gent s'esperarà el que no és.

Sitges 2015: As The Gods Will

As The Gods Will (2015)

Sinopsi

Els instituts de tot el món són atacats per alguna mena d'entitats que sotmeten els estudiants a versions perverses dels jocs tradicionals d'infància on només uns pocs podran sobreviure.

Crítica

Després del desastre que ens va clavar Miike amb Yakuza Apocalypse, aquesta As The Gods Will ens va semblar una obra mestre, tot i no ser bona. El punt de partida és interessant i que es tracti d'un fenomen global li aporta una epicitat que queda molt bé com a concepte, encara que realment tampoc es desenvolupi massa. De fet, fins a la meitat de la pel·lícula manté molt bé la tensió de saber què està passant. Després però, l'excés repetició i el mal desenvolupament de personatges fa que perdí molta força. Sense arribar a desesperar, durant el tercer acte vaig haver de mirar forces cops el rellotge per veure si faltava gaire.

Sent del mateix any i tenint tants aspectes en comú, no puc evitar comparar-la amb Assassination Classroom (2015), i s'ha de reconèixer que As The Gods Will surt força mal parada. A diferència de l'obra de Eiichirô Hasumi, Miike no aconsegueix ni per un minut que l'espectador empatitzi amb els protagonistes, ni que importi el seu destí. Tampoc el diàlegs són de la mateixa qualitat, ni és tant variada. Per bé que els dos tenen el problema d'intentar condensar massa argument en una única cinta, Assassination Classroom flueix molt més orgànicament que aquesta.

Cal destacar que els efectes especials són molt convincents dins la seva estranyesa. Desconec si això forma part del manga original, però el moviment ortopèdic de les criatures i la sang en forma de boletes de gel criden l'atenció positivament. Ridículs i inquietants a parts iguals.

El millor: la premissa inicial

El pitjor: als quaranta minuts queda clar que no arribarà enlloc

Sitges 2015: Yakuza Apocalypse

Yakuza Apocalypse (2015)

Sinopsi

Kamiura és un llegendari cap de la yakuza. No en va, té un bagatge de molts anys, ja que és un vampir. Amenaçat pels seus enemics, Kamiura mossega el seu ajudant Kageyama i li passa els poders abans de morir en una violenta baralla.

Crítica

No hi ha manera, cada cop que em confio amb en Miike pensant que potser ha millorat, va i ens regala un esperpent insofrible i vergonyós com Yakuza Apocalypse. Actuacions horribles, escenes d'acció mal fetes, un guió que no sap on va i, marca de la casa, un final completament improvisat i soporífer. Un pensaria que no podia tornar a aconseguir un final tant allargat, aleatori i avorrit com la tortura de Great Yokai War (2005), però es veu que al senyor Miike li va fer gràcia el final de Crank Hight Voltage (2009) i va decidir fer una cosa semblant però de 45 minuts.

No hi ha molt més a dir. Aquest intent de fusió entre yakuzas i vampirs és un nou exemple del que fa Miike per aconseguir estrenar més de tres pel·lícules l'any; dirigir els primers quinze minuts i després deixar que l'equip de camp improvitzi la resta. Una fòrmula que té la seva gràcia per dues o tres cintes, però que decididament es fa molt repetitiva quan es fa amb 99 pel·lícules (que és l'actual comput del director a IMDB).

El millor: l'escena dels encadenats sota el bar de sushi

El pitjor: a partir de la meitat el millor que pots fer és deixar-la de veure.